MIRADES DE SANT JOAN

El nen que fugia de les brases

El nen que fugia de les brases


4
Es llegeix en minuts
JOSEP MARIA FONALLERAS

Tinc una relació distant, per no dir anòmala o directament esquerpa, amb la nit de Sant Joan. També en podríem dir amorfa, és a dir, sense forma, sense passió. Que passi aviat, que no s'entretingui gaire, que sigui realment curta. És cert que, amb els anys, la cosa ha millorat una mica, però ja ho dic d'entrada: no hi he viscut cap història d'amor i no ha estat fins a l'edat adulta (contravenint tota lògica) que he llançat coets i petards. No estic en condicions, doncs, de fer meus aquells versos deComadira, relacionats amb una nit com aquesta: «Les teves cames dues torres brunes, les teves mans una troca d'amor, / sota els meus jeans el meu sexe una brasa», que és el que diu un amant mentre balla amb la seva enamorada sota una pèrgola de la Devesa de Girona. En resum: he viscut lluny de les brases, en tots els sentits de la paraula.

M'he mirat aquesta nit, des que era petit, amb prevenció. Ara que hi penso, tot té una causa. L'any 1973, a Barcelona, durant la revetlla, uns nens jugaven al carrer amb un producte de la indústria pirotècnica que es deiamistos Garibaldi, també coneguts com amistos de cassoletaorascaparets. Feia deu anys que estaven prohibits però encara se'n venien. Estaven fets de fòsfor i consistien en una tira de cartró de color gris amb uns punts vermells gruixuts escampats regularment al llarg de la tira que es feien fregar contra un mur de superficie aspra per fer soroll. ¿Innocus? No gens. Perquè resulta que els nens d'aquella època, a part de la funció primera dels Garibaldi, els feien servir per llepar-se el dit amb el fòsfor i s'empastifaven la cara amb uns tons llampants, com si fossin indis. Va ser una moda tràgica. Aquella nit de Sant Joan de 1973 van morir sis nens com a conseqüència de la intoxicació produïda pel fòsfor. Pero és que uns anys abans, a Girona, va córrer el rumor que un veí de l'altre costat del riu, del carrer Santa Clara, havia patit un accident similar. «Els ha llepat», em van dir, «i, pobret, ha patit molt». Allò

-ara ja ho sé del cert - va ser l'origen de la meva prevenció contra tot el que signifiqués pòlvora, soroll i foc.

En resum: mai no vaig tirar ni un petard ni una piula. Mai no vaig estampar una ceba contra el terra. I, per descomptat, no vaig manipular mai un coet ni res que s'hi assemblés. Les circumstàncies de la vida van fer que, al cap de molt de temps, i exercint les nobles funcions de la paternitat, em decidís a plantar-me davant d'una d'aquestes casetes que ara són per tot arreu i on venen productes que tenen noms bèl·lics i eixordidors, tant com el caos que generen. Però aquesta és una altra història.

El desassossec

De petit, no solament no practicava l'art de la pirotècnia sinó que mirava de fugir de tot allò que tingués relació amb el foc. No solament no m'acostava a la cerimònia del solstici al voltant d'una foguera, sinó que fugia dels petards que ressonaven enmig del carrer, dies abans de la revetlla. I no entenia aquell desfici, aquella bogeria. Els odiava - sí, els odiava: cal ser explícit - i els temia. I aquesta circumstància es va allargar fins que vaig ser gran i va passar allò que he dit abans i que no sé si acabaré d'explicar, perquè resulta que vaig evolucionar des de l'estadi de pacífic nen de províncies fins a esdevenir quasi un piròman energumen. Bé, no tant.

Notícies relacionades

Fixem-nos, però, amb aquest nen provincià. Tinc la teoria que la revetlla és una festa o bé agrícola (és a dir: pensada per als pobles) o bé circumscrita a uns espais ciutadans que tendien al descampat, barris on hi hagués una plaça de terra, per exemple. Espais oberts que jo, de petit, amb prou feines vaig tastar. Viure al mig de Girona, en el centre que aleshores era un entramat gris de botigues antigues i de veïns pausats, volia dir passejades per la Rambla, amunt i avall, alguna corredissa i poca cosa més. La nit de Sant Joan, això sí, l'identificaves per les coques de Can Puig (la de fruites) o de la Confiteria Roca (la de crema) i perquè a casa -i en alguna terrassa d'un familiar, que era la celebració màxima- els pares bevien xampany («más o menos de cava», com deien els diaris de l'època) semi-sec. I potser perquè començava a haver-hi orxata (uns tubs amb suc de xufla concentrada que desfeies en un litre d'aigua) al colmado de Can Rebull. I pel reflex de les fogueres dels barris.

M'arribaven, llunyanes,Congratulations(que feia poc que havia triomfat a Eurovisión) iDelilah(que coneixia perquè sonava en un local de futbolins) o aquells arravataments tan francesos deRichard Anthony. No va ser fins més tard que m'hi vaig acostar, adolescent, amb la síndrome de l'esporuguit i, no ens enganyem, del suplent a la banqueta. Molt més tard, vaig saltar per damunt d'una foguera (amb un tardà ímpetu infantil) i vaig manipular, amb els meus fills, fonts de colors, xinos, trons xiuladors i traques. Com si volgués recuperar el temps perdut, com si volgués enterrar la memoria d'aquell nen que fugia de les brases. Però aquesta és una altra història.