Engalanats per la 'generació nocilla'

Dia 1 de les festes de Gràcia. És a dir, 15 d'agost.Ferragosto, el terme que fan servir els italians per al dia de l'Assumpció de Maria i que aquí s'aplica a tot el mes per simbolitzar com arriba a ser d'àrid i xafogós passar aquesta època a la ciutat. En aquesta tercera setmana del mes d'August, el barri de Gràcia emergeix, des de fa dècades, com una espècie de concorregut oasi on transcorre gairebé tot el que passa a Barcelona al llarg d'aquests set dies. I com en tot oasi, els miratges, en forma de carrers adornats amb recreacions d'ambients o simplement homenatges temàtics, prenen un paper preponderant. Les decoracions d'aquest any, per buscar un fil comú, demostren el sempre progressiu relleu generacional entre els veïns que es trenquen les banyes per oferir un decorat digne. Les icones de la infància d'aquells que van néixer als anys 70 i que avui cavalquen sobre la quarantena o hi estan a punt, lageneració nocilla, per agafar el nom amb què la periodista d'EL PERIÓDICO Elena Hevia va batejar un grup d'escriptors de més o menys aquesta edat, ha pres el poder.

El cert és que molts dels elements d'aquella infància nodreixen d'oci els nens d'avui, gràcies a les tècniques del màrqueting. Això sí, amb matisos. Si fa 35 anys els nens es tornaven bojos per les espases làser deLa Guerra de les Galàxies, avui ho fan per les deStar Wars. Que no és el mateix però és igual, que canta Silvio Rodríguez.

Precisament el món de George Lucas és el motiu que ha escollit aquest any el carrer del Progrés per engalanar-se. Als extrems del tram adornat s'hi poden trobar, per exemple, rèpliques de Tatooine, el planeta on es va criar el jove Skywalker, i una poc esfèrica Estrella de la Mort, la base ofensiva de Darth Vader.

El cub diabòlic

No lluny d'aquí hi ha tot un homenatge a una de les joguines més populars a principis dels 80, el maleït cub Rubik. El que va dividir tota una generació entre espavilats i tanoques, en virtut de la seva habilitat amb l'objecte en qüestió.

Un altre element absolutament propi de la infància de lageneració nocilla(ells encara no coneixien la Nutella) són els videojocs. Però no els actuals, que es juguen en la comoditat de casa, sinó els de les màquines de bar. Gràcies a aquells monstres, molts van tenir el seu primer contacte amb l'anglès. En concret amb les frasesgame overiinsert coin. Precisament els dos lemes que presideixen la barra de la plaça de Rovira i Trias. En aquest espai, a més, llueixen, penjats, una espècie de fanalets que si alguna multinacional sueca del moblelow costdecidís produir en sèrie en algun país llunyà amb laxa legislació laboral arrasaria en vendes: els inoblidables fantasmes del joc delscomecocos.

Un element més transversal, que serveix tant per a la generació dels anys 70 (per televisió, els dissabtes a la tarda) com per als seus pares (en doble sessió als cinemes de reestrena) són les pel·lícules de l'Oest. El decorat sobre el tema del carrer de Verdi és més propi de Port Aventura o del parc del Tibidabo que d'una festa major. Els turistes esgotaven ahir megues de memòria de les càmeres sense parar. En un extrem hi ha l'entrada a Fort Verdi West. A l'altre, un poblat indi. De fons, efectes sonors: que si una dansa índia de la pluja, que siLa mort tenia un preu,d'Ennio Morricone.

Al mig, unsaloon. Cal destacar el cartell que a sobre el piano demana que no es disparisobreel pianista. O és un error o s'exigeix punteria, per a desgràcia del mateix pianista. Per tenir, el carrer de Verdi té fins i tot autòmats aquest any, en forma de cames de ballarines de cancan.

Notícies relacionades

Gràfic interactiu amb totes les festes majors de Catalunya d'aquesta setmana

Viatges il·limitats per 6,20 euros a l'any: així pots demanar la targeta social a Barcelona per a majors de 60 anys o discapacitats amb rendes baixes

És clar que hi ha carrers que aborden temes més clàssics, per dir-ho d'alguna manera. El de Joan Blanques de Baix agafa el sempre atractiu assumpte de l'aigua per donar una bonica imatge al seu carrer. Això sí, avís important per als visitants que provinguin de països del G-8 (excepte Itàlia) i Escandinàvia: els adorns, els incombustibles trossos de plàstic òbviament reciclats, estan col·locats perquè la mitjana d'altura espanyola hi passi per sota sense problemes. I perquè els que facin una mica més o s'ajupin o es pentinin els cabells cap enrere.

Dels vistos per aquest diari, que s'ha de dir que no són tots, és potser el de Joan Blanques el que més s'ajusta a l'esperit que va reivindicar el pregoner Esteve Camps dimarts (cosa que no és necessàriament ni bona ni dolenta). I és que un s'imagina els veïns durant les grises tardes dels diumenge d'hivern treballant en una taula amb el transistor encès i la veu de Joaquim Maria Puyal de fons, amb l'esperança de guanyar el concurs en el càlid agost.