L'acomodament suau de Wilco

Hi va haver un temps en què Wilco anava pel camí de reinventar el rock americà, peròSky blue sky,el seu últim disc, va aturar el viatge; potser per agafar impuls, o bé per disfrutar del paisatge. Ara, el grup de Chicago ofereix concerts impecables, resolts amb credibilitat però d'intensitat intermitent. Com el d'aquest dijous en un Razzmatazz ple de gom a gom, amb dues hores de rock artesanal amb arrels i puntes que no van causar estralls fins més enllà de l'equador del concert.

Jeff Tweedy i companyia es van obrir pas amb cadències alentides:Sunken treasure,la visita al nou disc deYou are my facei unI am trying to break your heartamb solo de guitarra final envoltat d'un caos frugal.Handshake drugsva desplegar un halo màgic,Impossible Germanyva ser una lloa al poder de la guitarra, amb tres exemplars a escena, iSky blue skyva ser la mà que gronxava el bressol, entre ressons country i un slide guitaramb sabor: les arrels de Wilco, que ara recupera amb un orgull no compartit per tota l'afició.

Notícies relacionades

45 anys esperant el pont del Baricentro

La nit que Basté va robar una corbata

Però parlem d'un grup determinant al qual no se li coneixen mediocritats. De la parsimònia deOne by one(de la sevaoperació Woody Guthrieamb Billy Bragg) a la rockeraToo far apart,Wilco va ser l'operari fiable que, fins i tot en els seus moments de complaença, desprèn no només ofici sinó també mostres de geni. A Razzmatazz, aquestes es van manifestar en els últims 45 minuts, amb un eufòric rescat deHummingbirdrematat ambOn and on and on,del millor de la nova collita.

Als bisos, les mirades ja es van centrar en el passat.California stars, War on war, A shot in the arm, Heavy metal drummer... i la sorpresa:Spidersi la seva textura de rock avantguardista, reflex de l'era en què Wilco es delectava experimentant i vulnerant els límits del rock amb arrels. Costa inventar alguna cosa cada dia.