09 jul 2020

Anar al contingut

Crònica

Quimi Portet, el poeta forestal, es fa 'showman'

JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

Quimi Portet ja queda lluny del guitarrista discret tot i que incisiu d'El Último de la Fila. Sense proposar-s'ho, ha acabat convertit en un showman: xerraire, bromista i autoparòdic en la defensa d'un repertori amb una identitat rocosa i tribal inconfusible. A l'Auditori (sala Oriol Martorell) va viure divendres una de les seves nits més pletòriques, que va culminar amb la irrupció del seu amic Phil Manzanera, el guitarrista de Roxy Music.

A diferència de quan va anar a L'Espai el 2004, Manzanera no va demanar en matrimoni a la seva nòvia en plena actuació, perquè fa poc que s'hi va casar. Però la seva guitarra vip va aportar un plus de finesa tècnica a un repertori que conjuga precisió executiva amb un fons tel.lúric deliberadament cellajunt. A Portet, que va obrir el recital amb la cançó que dóna títol al seu nou disc, Matem els dimarts i els divendres, li va la sonoritat terrosa a joc amb uns textos atramuntanats.

Marcat per la mirada amable del baixista Antonio Fidel (ex-El Último de la Fila) va rescatar Expulsats del cel i Em trenques el cor, i els tambors de Charly Oliver van anunciar la gran revelació de La terra és plana. "Aquí comença la part intel.ligent del xou", va anunciar abans de fer aixecar les grades amb El meu hàmster va anar a Cuba (seguint la tradició, amb el públic vociferant cada cop que sonava la paraula màgica "Sabadell") i de desenterrar la destral de guerra a Francesc Pujols.

El planeta Portet admet trets de lirisme (Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, apuntalada en la guitarra de Jordi Busquets) i cops de destral forestals (Hostessa), alhora que mostra gratitud per les fonts d'inspiració: va dedicar Progresso adequadament "al mestre Sisa". Manzanera va endollar la guitarra a Flors i violes. L'afició levitava d'emoció, i Portet va demanar llum per veure's les cares amb els fans. "De vegades sembla que toquis davant un camió amb les llargues", va dir.

La rambla, Macarrons, La música dels astres i Lauren Bacall van caure per alimentar uns bisos que l'artista va celebrar com un acte ritual i que només va interrompre per retre homenatge a Joan Margarit: "La vellesa és una mena de postguerra", va dir. Mentre arriba, tenim els concerts agrestos i vitals de Quimi Portet.

Temes: Quimi Portet