31 d’oct 2020

Anar al contingut

L'ÚLTIM TREBALL D'UNA BANDA FONAMENTAL DEL ROCK ALTERNATIU ESPANYOL

Los Planetas fan història amb una psicodèlia d'essències flamenques

'La leyenda del espacio', setè disc del grup andalús, acosta el rock a fandangos i 'soleares'

El primer senzill, 'Alegrías del incendio', ha estat el més venut a Espanya en la setmana de l'edició

NANDO CRUZ / BARCELONA


És el disc més important de la carrera de Los Planetas. Serà, possiblement, el disc nacional més elogiat del 2007. I és, des d'avui, una obra clau en la història del rock espanyol. Editat aquesta setmana, l'esperat setè disc de Los Planetas ha transcendit l'àmbit del rock alternatiu des del mateix títol, La leyenda del espacio, que fa referència al clàssic La leyenda del tiempo, de Camarón de la Isla. És l'única broma d'un projecte tan ambiciós com meditat: acostar el rock psicodèlic al sentiment flamenc. Els granadins ja havien temptejat aquesta via en algun tema de discos precedents. Però ara assumeixen el repte amb totes les de la llei: armant melodies sobre compassos de palos flamencs i agafant versos del cançoner popular. Així sonen les 13 noves cançons:

'LA CANCIÓN DEL BUTE'. "Me estoy quedando sin fuerzas / Solo espero ya la muerte". Són els primers versos d'un inici apoteòsic i fosc. Un lament psicodèlic, embogit de tristesa, que, inspirat en els tientos flamencs, angoixa l'oient i el situa en una posició més expectant que qualsevol obra precedent. Això anirà de debò.

'SI ESTABA LOCO POR TI'. Titulada inicialment Verdiales (un altre palo flamenc), manté el to ferit i ensordidor del tall anterior. Tant les rimes (d'origen popular) com els quejíos
borrosos de Jota, el cantant, reforcen la sensació que la immersió flamenca és total.

'REUNIÓN EN LA CUMBRE'. Èxit imminent. Los Planetas més directes i efectius. Un joc d'acords en espiral creixent, una de les seves peces més rodones i vibrants, un altre atac als que dirigeixen les nostres vides. "Se ha reunido el comité de empresa / Y han decidido que se acabó la fiesta / O estás de nuestra parte / O vete preparando las maletas".

'LA VERDULERA'. Una altra peça amb una lletra que no està acreditada al grup sinó al cançoner popular flamenc. Són unes mirabrás vestides amb una psicodèlia més lluminosa i espurnejant. Alguna cosa no acaba d'encaixar.

'YA NO ME ASOMO A LA REJA'. Va aparèixer a internet fa un any com a Fandangos. Entronca amb el seu vessant més atmosfèric i narcòtic. Més de sis minuts envoltants i emotius del disc que culminen en un dels característics crescendos èpics del guitarrista Florent.

'NEGRAS LAS INTENCIONES'. Més acusacions, més versos amargs. En la línia de Devuélveme la pasta i Una muerte lenta y dolorosa (del Grupo de Expertos Solynieve), però ara sobre el patró rítmic d'unes soleares alentides fins a transformar-se en una venjativa saeta psicodèlica. "No sé qué será peor / Volver de nuevo contigo / O arrancarme los ojos".
'SI ME DISTE LA ESPALDA'. "Algunas cosas nunca cambian / Y otras tienen que cambiar / Para hacernos sitio / Que podamos respirar", diu. Però és un respir que ens torna Los Planetas més contundents i elèctrics. La bateria d'Erik Jiménez marca un ritme ferm sobre el qual creix una altra cançó de despit.
'DESEANDO UNA COSA'. Els teclats de Banin cobren protagonisme i surt el mateix sol que il.lumina algunes cançons de Stereolab. Transmet cert aire optimista i positiu, però un ja no sap què pensar quan Jota canta: "Cuando estés rodeado por el enemigo / Cuando nadie te llame / Cuenta conmigo".
'ENTRE LAS FLORES DEL CAMPO'. Flamenquíssima cançó d'amor perdut amb estructura d'espirals. Aquesta dedicada a "la única chica que me quería", diu Jota. "El día que ella nació nacieron todas las amapolas", aclareix, i des que el va oblidar, la busca "entre las flores del campo".

'LA QUE VIVE EN LA CARRERA'. La més explícitament flamenca del lot perquè el seu ritme de granaínas és molt marcat i àgil. Fins i tot s'hi poden fer palmes. Jota crida i Florent l'envolta amb la guitarra. És tan flamenc-rock que qui sap si no s'atreviran a tocar-la en directe.

'ALEGRÍAS DEL INCENDIO'. És el seu primer senzill i va ser el més venut a Espanya en la setmana d'edició. I no perquè les televisions n'hagin emès sense parar l'eròtic videoclip. Recorda Los Planetas de Super 8.

'SOL Y SOMBRA'. Hi ha un indici d'esperança en la resistència. Però Jota ja havia advertit que aquest disc parlaria de com el fet de treballar en condicions adverses fa que l'artista es torni esquerp, dur i fosc. I així sona el seu setè disc.

'TENDRÁ QUE HABER UN CAMINO'. Dedicada al discjòquei Sideral, la canta Enrique Morente. Los Planetas busquen consell en la veu del mestre i estenen un pont cap a un altre disc fonamental en l'acostament entre rock i flamenc com va ser aquell Omega, gravat per Morente amb Lagartija Nick el 1996.