Entrevista a Jordi Alba: «Miro enrere i penso que he fet més del que vaig imaginar»

Recorda el dia en què el Barça, quan encara era un nen, el va rebutjar. Sí, és clar. Jo em vaig quedar a casa i els meus pares van anar a parlar amb el club. Jo era a casa, però abans d’anar-se’n els vaig dir: ‘Si no em volen, que ens cedeixin’. Els ho volia dir abans que el club comentés la decisió als meus pares. Tot i que, en realitat, això va passar dues vegades.

¿Com? Sí. Van ser dues vegades les que em van dir que no em volien. La primera quan jo estava al Cadet B del Barça. A l’acabar la temporada, jo havia de passar al Cadet A. Però llavors em van dir: ‘No jugaràs. No has fet el canvi físic. ¡No jugaràs!’ Recordo en aquell moment que Joan Salvans, que l’havia tingut d’entrenador al Cadet B, em va dir: ‘En comptes de cedir-te, prefereixo que repeteixis amb el Cadet B’.

¿I vostè què va fer? Doncs vaig seguir un any més al Cadet B. Vaig repetir. Vaig jugar dues temporades i en l’última, és clar, jo era el més gran de tots. Estava tranquil, bé. No vaig pensar en res dolent perquè em fessin quedar-me en aquesta categoria. Òbviament volia pujar com la resta dels meus companys, però després m’hi vaig adaptar. A més, tenia molt clara una cosa. Si no jugava al Barça, jugaria al Cornellà.

¿Per què? Perquè jo volia jugar. I si no era el Barça, doncs me n’aniria al Cornellà ja que m’agradava molt com treballaven al planter, la gestió que tenien, com es comportaven. I això que jo no havia parlat amb ningú del Cornellà. No coneixia ningú, però ho tenia claríssim. Després d’aquell any al Cadet B, amb gent un any més petita que jo, em tocava llavors passar al Juvenil B. Però ja em van avisar: ‘No jugaràs gaire. Si et quedes, ja ho saps’. Era l’entrenador que tenia a l’Aleví A, amb qui a dia d’avui em parlo, eh.. Llavors, me’n vaig cedit al Cornellà perquè el Barça no em volia donar la baixa.

¿No sent en aquell moment que està perdent l’oportunitat de la seva vida? No, la veritat que no. Jo volia jugar. I al Cornellà ho podia fer. Em van cedir dos anys i ja en l’últim els vaig dir que no. En aquells moments no cobrava res, volia desvincular-me del Barça. Aquell segon any de juvenil és quan exploto com a futbolista.

¿Quina és la causa de la seva explosió? Faig un canvi físic important i llavors em fitxa el València. Tenia ofertes de diversos equips de Primera Divisió, però vaig triar anar-me’n a València. Jo no vaig tenir mai la sensació d’estar molt malament al deixar el Barça. És clar que no t’agrada. Però jo sempre deia als meus pares: ‘Jo jugaré a Primera’. Queda malament dir-ho, però és la veritat. No estava gens preocupat pel que va passar amb el Barcelona. Gens és gens. Tot i que destacava molt al planter, sabia que era molt difícil arribar al primer equip. Sabia que, tard o d’hora, sortiria d’allà. M’ho vaig prendre bé, no ho vaig passar gens malament, gens malament. Quan estava al Cornellà i jugava contra el Barça estava més motivat, això és cert. I això que en els meus cinc primers mesos al Cornellà no jugava gens. Tenia molta qualitat, però em faltava el treball que requeria jugar al Cornellà. Fins que no vaig entendre això, no vaig jugar. Vaig tenir una mica de paciència i, a poc a poc, em van fer aquesta confiança. I jo també vaig fer el canvi.

¿Ho va assumir? Sí, per descomptat. Doncs ja està, no compten amb mi. Doncs, no passa res. En canvi sempre vaig pensar que viuria d’això. En realitat, em va passar al Cornellà després i a tots els equips en què he jugat, excepte a Mestalla. Al Nàstic tampoc jugava i vaig estar sis mesos sense jugar, a punt de tornar a València. Però, al final, vaig acabar sent important.

¿Per què tenia aquesta immensa confiança en si mateix? No ho sé, però és així. Creia que jugaria a Primera. ‘Tranquils, jo hi seré’, deia a la meva família. Sortiré del Cornellà i segur que em fitxarà algun equip de Primera.

¿Potser és tossut? Sí, sí.. Una mica sí (ja ja ja). Al primer equip del València, per exemple, vaig estar fins al febrer sense jugar. Es van lesionar tots i em van posar de lateral. Tenia 21 anys. Vaig debutar sent lateral després d’estar sis mesos sense jugar, tot i que havia jugat una mica amb el Valladolid. A més, m’havia lesionat de l’esquena. I en un partit d’Europa League que vam jugar contra el Werder Bremen m’avisen en el descans que jugaré. ¡I de lateral! A partir d’allà, no vaig deixar de jugar.

¿Mai va pensar que no arribaria? No. Me’n vaig anar amb 18 anys, tercer any de juvenil, al València. Em van deixar quedar-me el primer any a la residència del club, eren tots nens més petits que jo. Al principi ho vaig passar malament perquè mai m’havia separat tant de la meva família. ¡I mira que tenia 18 anys! No em vull ni imaginar la gent que és més jove. Però em va ajudar molt per madurar, m’ho vaig començar a creure una mica més, això de ser futbolista. Vaig prendre la decisió més adequada.

El seu camí, a diferència d’altres jugadors, va ser molt sinuós. Sí, és cert. Ara, al mirar enrere, penso que he fet més del que he imaginat. Però, al final, ningú m’ha regalat res perquè he patit molt en molts moments. ¡El futbol és l’hòstia! El que cada nen desitja no sempre es compleix. Jo volia ser professional.

Al final, acaba jugant al Barça durant més d’una dècada, i ha conquerit tots els títols possibles. És veritat. Quan estava al Cornellà mai podia pensar alguna cosa així. Llavors hi havia molts clubs que em volien. El València, l’Espanyol, el Saragossa, el Mallorca, l’Esportiu... Jo era mitjapunta i tots em volien de mitjapunta. Vaig elegir el València perquè era un equip que m’havia agradat sempre per Aimar i altres grans jugadors. Ells i el Mallorca són els que més van apostar per mi. I el València em volia d’extrem. Era extrem esquerre, tot i que al Nàstic vaig arribar a jugar per la dreta. Em van veure en un torneig amb la selecció catalana i estava d’extrem perquè hi havia gent del Barça i de l’Espanyol jugant de mitjapunta. Vaig fer un torneig espectacular i em van fitxar.

Mitjapunta, extrem... Però mai lateral. És clar. Mai havia jugat de lateral. No té res a veure el jugador que era a l’inici amb qui vaig ser després. Però sí que estic convençut que si no hagués sigut mitja punta o extrem no hauria pogut estar després tants anys al Barça. Jugar de lateral m’ha permès estar aquí molt temps. Si no, no hauria jugat a un alt nivell en el futbol professional. Gràcies a això vaig poder fitxar pel Barça i estar a la selecció.

Si algú li diu a vostè amb 18 anys que tindria una carrera així i de lateral... Res, res! Ni ho hauria pensat. Era impossible, impossible! ¡Ni boig! Mai ho hauria imaginat. Jo havia pensat que podia viure d’això, fer coses importants en algun partit de Primera Divisió. Però fins aquest punt, no, no... arribar a aquest nivell sí que no.

¿I ha durat molt? La banda esquerra del Camp Nou ha sigut seva durant més d’una dècada. És molt difícil rendir a un alt nivell durant tants anys i més en un club com el Barça. Crec que ho he fet, però m’he trobat una sèrie de futbolistes únics que m’han fet a mi molt millor. Si estàs envoltat de gent bona, tu ets millor. Vaig tenir la sort de coincidir amb els millors del món, en el seu prime tots, amb les edats perfectes i ha sigut una experiència única jugar al Barcelona. I a la selecció, és clar.

A l’onzè curs, se’n va després de dir que aquesta temporada «s’ha conegut millor». ¿Per què marxa? Els jugadors tenim l’ego de voler jugar-ho tot. De sentir-nos importants a l’equip. Quan deia que m’he conegut millor és perquè he passat per una situació molt diferent aquesta temporada. He jugat molt menys que abans, però quan he sortit crec que he rendit bé. Potser ha sigut l’any en què m’he sentit més important per al vestidor. No només quan he sortit a jugar, penso que ho he fet bé, sinó fora ajudant els joves, la gent que juga en la meva posició, tot l’‘staff’. M’ho he pres diferent, però sempre des de la professionalitat i crec que he estat a l’altura. I no és fàcil, no és fàcil quan fa 10 anys que jugues a l’alt nivell i tots els minuts; no és fàcil d’un dia per l’altre passar a un segon pla quant a minuts. Me’n vaig feliç, sabent que he fet les coses bé. Ho he portat amb categoria i saber estar. Me’n vaig amb això. Durant les èpoques dolentes es veu les persones. He estat a l’altura.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

¿Què farà quan es retiri? M’agradaria tornar al club. Fa més de mitja vida que estic al Barça i sento que estic capacitat per ajudar en qualsevol faceta. Així serà.

¿Entrenador? Ara no ho veig gaire clar, això per al Busi, ell sí que ho té més clar. Jo, no.