El Barça no aprèn i es desploma en la Champions

El Barça va arribar tard a Milà. Va tardar perquè, com va reconèixer el mateix entrenador, va regalar la primera hora de partit. I quan es va posar a reaccionar, ja amb l’1-0 en contra, no va tenir recursos ni alternatives per equilibrar, almenys, el partit. Va arribar tard perquè no va governar el duel amb l’Inter, tancat a la gàbia defensiva que va idear Inzaghi amb el seu tradicional 3-5-2. Un sistema que com ja es va veure a Mallorca se li entravessa al Barça de Xavi. O sense anar més lluny, va ser el mateix vestit tàctic emprat per l’Eintracht en la passada Europa League.

Aguirre, el tècnic del Mallorca, va ensenyar dissabte el camí a Inzaghi, l’entrenador de l’Inter. L’italià el va aprendre bé. «Ens va faltar ritme, més intensitat», va admetre Xavi.

Xavi va innovar l’onze. No tant per l’elecció dels jugadors (va recuperar Marcos Alonso i Sergi Roberto per a la titularitat), sinó pel dibuix híbrid que va presentar. Tan híbrid que va alterar les constants vitals de l’equip, que es va sentir incòmode, pres d’una roba que no sentia seva.

Va situar Sergi Roberto com a guardaespatlles de Dembélé al flanc dret, va donar vol a Marcos Alonso a l’altre costat, disfressat més d’extrem esquerrà que de lateral o tercer central, i va enviar, alhora, Raphinha a una inèdita posició d’interior esquerrà, enclaustrat entre la teranyina teixida per Inzaghi.

El Barça va emetre senyals de disconformitat perquè no era el seu model habitual. I a l’hora de partit, just després que Dembélé estavellés una pilota al pal esquerre d’Onana (primer xut a la porteria), Xavi es va desdir. ¿Qui va elegir per als canvis? Les peces que havia encarregat per canviar el Barça: Marcos Alonso i Raphinha. La silenciosa assumpció d’una derrota tàctica.

El Barça va acabar amb 50 centrades i 13 córners a favor. Però no va treure cap rèdit d’aquestes accions. Ni en les arribades des de la banda ni tampoc en les accions a pilota aturada, fet que va provocar una enorme frustració en un equip eixelebrat, simbolitzada en la figura del desconcertant Dembélé.

Eren pilotes a Ousmane. Jugués a la dreta, on va actuar la major part del partit, o a l’esquerra, on només va estar quatre minuts abans que aparegués Ansu Fati a la gespa interista. 50 centrades i 24 porten la firma del davanter francès. O sigui, pràcticament el 50% de l’estèril producció ofensiva d’un equip ofuscat. I d’aquests 24 només cinc amb èxit.

Símptoma de la desorientació que va sacsejar el Barça, que va viure a l’inici en un cos estrany i després, al final, sacsejat per la polèmica, en què tenia tota la raó, cosa que no ha de servir d’excusa. «Hem de fer autocrítica, hem despertat tard. No hem sortit amb l’exigència que suposa jugar aquests partits de Champions».

El Barça viu del polonès. És tant evident com preocupant. Quan Lewandowski no marca, l’equip entra en seriosos problemes: empat a casa davant el Rayo (0-0), derrota a Munic contra el Bayern (2-0) i caiguda a Milà amb l’Inter (1-0). La dependència del ‘nou’ és perillosament addictiva perquè en cap d’aquests escenaris han aparegut altres jugadors (Dembélé i Raphinha, els seus socis de l’atac, no aporten gols), cosa que sotmet l’equip a un elevat estrès.

A l’Allianz, Lewandowski va ser víctima de l’impacte emocional del retorn a la seva vella casa. Al Giuseppe Meazza ni això. No se’l va veure. Un trist xut a porta, fluix, amb la pilota mal connectada, que va permetre una de les parades més senzilles de la seva vida per a Onana, queda com a exemple de com d’ofegat va estar. Ofegat va quedar Lewandowski, sec va estar el Barça. I Xavi ni tan sols va esgotar els cinc canvis. Va usar quatre jugadors (Piqué pel lesionat Christensen, Ansu per Raphinha, Balde per Marcos Alonso), de manera que no va recórrer a Ferran Torres, que no va jugar ni un sol minut.