Barça-Madrid, un clàssic poc clàssic

Un clàssic poc clàssic. Gens clàssic. Poc clàssic resulta dubtar si el Camp Nou, un estadi vell al qual no acudeixen ja els seus fidels com abans, s’omplirà per rebre el Madrid aquesta tarda, i en horari pensat i destinat al mercat asiàtic.

Poc clàssic és veure el Barça sense Messi, una cosa que no passava des de fa més de tres lustres. I menys clàssic encara és que quan ni s’ha arribat a finals d’octubre es posi sota sospita el futur de Koeman. «Més pressió no podria tenir, crec», va argumentar ahir el tècnic entre bromes i, alhora, certeses sobre la seva continuïtat.

«No fa falta que el president estigui dient cada dia o cada setmana que ‘Koeman segueix, Koeman segueix...’», va argumentar el neerlandès, que va recordar que les dues persones més poderoses del club «han deixat les coses clares, però jo també sé que tot depèn dels resultats».

És un clàssic que ven més pel que va ser que pel que és, amb els dos equips en ple procés de reconstrucció, incapaços de competir a Europa i dominats fins i tot a la Lliga per l’Atlètic de Simeone, actual amo de la corona.

Buscant hereus

Ja fa més de tres anys que Cristiano Ronaldo va marxar a la Juventus. Ara va marcant gols com sempre al Manchester United. Fa tot just un parell de mesos que Messi, molt al seu pesar, va abandonar la casa del Camp Nou per volar a París, on encara se sent un estrany. I és normal.

No és, per molt precipitada etiqueta periodística que tingui, un duel encara d’hereus. Ni tampoc perquè Benzema, l’actual estrella del campionat, sigui postulat com a gran candidat a la Pilota d’Or, sense valorar que el seu Madrid, el Madrid de Karim, no va guanyar res la passada temporada. Res és res. El Barça encara de Messi es va emportar, almenys, una Copa del Rei. Poca cosa per a un Barça que ara viu en la misèria.

És tot tan nou i alhora tan diferent que Ansu Fati (18 anys, cost zero) i Vinicius (18 anys, 45 milions va pagar el Madrid al Flamengo el 2018) s’han convertit en hereus de Messi i Cristiano.

Tan accelerat com irreal procés perquè ni l’argentí ni el portuguès van suportar a aquestes edats la càrrega futbolística i emocional que poden aclaparar ara el talent blaugrana i madridista.

Insinuen grans coses Ansu i Vinicius, però estan en l’inici de les seves prometedores carreres, incapaços, per tant, d’omplir buits que són gairebé infinits.

A Koeman, com bé sap ell, se li acaba el temps. Ha obtingut aquesta setmana una bola extra amb els seus dos triomfs (València i Dinamo), però necessita tombar el Madrid per prolongar aquesta calma, per molt fictícia que sembli.

Ancelotti, malgrat el recent 0-5 al Shakthar, continua sense trobar la tecla, gestionant l’herència del zidanisme, sostingut per la màgia de Benzema, que té un talent que només ha començat a destacar després de la marxa de CR7. Al tècnic blanc se li ha fet més gran el centre del camp (les cames de Modric, Kroos i Casemiro noten, com és lògic, el pas dels anys), mentre la defensa, el primer any sense Sergio Ramos, s’aguanta per la fortalesa que irradia Courtois amb les seves mans.

Estrena amb públic

Al Camp Nou, Koeman assistirà aquesta tarda a un fet inusual. «És el meu primer clàssic com a entrenador del Barça amb públic», va confessar apel·lant a la força del món culer, que viu en contradicció, assumint la dura realitat d’un club arruïnat econòmicament, on aquell equip que va dominar a Europa (2015) s’omple de pols.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

En dos estius, ha vist sortir Suárez, Messi i Griezmann. Té els nens (Ansu encarna la bandera del futur i alhora del present, a més de Pedri, que per lesió es perdrà el clàssic), però amb això no n’hi ha prou per al dia a dia, instal·lat l’equip en una cornisa perillosa a Europa, ubicat fora de la zona Champions a la Lliga.

I per Koeman, que ha sobreviscut a una setmana anguniosa, creuar la frontera del clàssic amb una victòria li permetria guanyar temps, el tresor més gran en un club atrapat pel passat, ja que el seu present no resulta gens il·lusionant. «Cal jugar sense por, jo no en tinc», va pregonar, exigint valentia al Barça perquè els clàssics fidels tornin al temple blaugrana.