Quan Cruyff va deixar de regnar a Europa

Frustrat i amb amargor, Carles Rexach encara recorda amb tristesa aquella eliminatòria de semifinals de la Copa d’Europa que el Barcelona va perdre davant el Leeds, aquest dijous fa 45 anys, i que va acabar amb el regnat de Johan Cruyff en la competició: «Va ser la gran decepció de la meva vida esportiva».

Durant 17 temporades, el mític exjugador blaugrana mai va tenir tan mal sabor de boca després d’una derrota. I això que en va viure moltes. Però aquella, un 23 d’abril de 1975, va deixar marcat un home que va perdre l’oportunitat de jugar una final de la Copa d’Europa i que, sense adonar-se’n, va veure com Cruyff disputaria gairebé el que seria l’últim partit del torneig en tota la seva carrera.

La segona meitat de la dècada dels 70 va ser terreny abonat per a l’èxit dels equips anglesos. Entre el curs 1976-77 i el 1981-82, el Liverpool, el Nottingham Forest i l’Aston Villa es van repartir totes les Copes d’Europa. Però abans, el primer en treure la pota va ser el Leeds, que va arribar a la final de 1975 per perdre-la davant el Bayern.

Cruyff aixeca el Barça

El principal perjudicat de l’aparició del quadro anglès va ser el Barcelona de Cruyff, que a la campanya 1973-74 es va proclamar campió de Lliga després d’una sequera de 14 anys. Cruyff va arribar al club amb el curs ja iniciat, amb el Barcelona en la penúltima posició i eliminat pel Niça en la primera ronda de la Copa de la UEFA.

Cruyff va aixecar l’equip blaugrana i, ja de passada, va sortir a temps de l’Ajax per no formar part de la primera eliminació de l’entitat neerlandesa a la Copa d’Europa en tres anys. El CSKA de Moscou, en uns sorprenents vuitens de final, va acabar amb l’hegemonia de l’Ajax. Però, el 1975, Cruyff sumava sis anys sense perdre a Europa. L’última eliminació l’hi va infligir el Milan a la final de 1969.

Envoltat d’aquella aura guanyadora, Cruyff va empènyer el Barcelona fins a les semifinals del curs 1974-75. Pel camí van quedar el Voest Linz austríac, el Feyenoord holandès i l’Atvidabergs  suec. El Leeds era l’últim obstacle per arribar a una final que només havia disputat (i perdut) el 1961 en el feliç partit dels pals davant el Benfica.

Duresa a Elland Road

L’anada, disputada a Elland Road, va ser una tortura per a l’expedició blaugrana. Un camp en mal estat, la duresa dels jugadors britànics, una nevada copiosa el dia anterior i la tornada molt justa de Johan Neeskens després de recuperar-se d’una lesió no van ajudar l’equip que llavors dirigia Rinus Michels.

«Va ser un partit duríssim. Terrible. Mal temps, neu. El futbol anglès d’aquella època era tot pilotes a l’olla i vinga a saltar de cap. No es podien fer tres passades seguides. Gairebé totes les jugades eren dividides. Si tècnicament érem una mica superiors, amb la força, l’empenta, la pilota que es quedava aturada, ens va complicar molt l’anada», recorda Rexach.

El Barcelona no va poder amb el Leeds i va perdre 2-1. Billy Bremmer i Allan Clarke van marcar amb dues assistències del davanter Joe Jordan, un home de gran envergadura que va ser un autèntic empipament per als homes de Michels durant tot el partit. Juan Manuel Asensi, amb un xut sec des de fora de l’àrea, va marcar per donar esperances a l’equip blaugrana.

Decepció al Camp Nou

La tornada, amb un Barcelona superior tècnicament, amb la necessitat de marcar només un gol per arribar a la final i jugant al Camp Nou, es presumia accessible per a l’equip de Cruyff. No obstant, la punxada va ser tremenda. La culpa, en part, va ser de nou de Jordan, que als set minuts va tornar a assistir un company per obrir el marcador. El gol de Peter Lorimer va ser una llosa molt pesada.

El Barcelona va intentar contrarestar aquest gol amb un futbol excessivament horitzontal, però també va voler posar-se al nivell d’agressivitat dels seus rivals. Jordan, després del xoc, va arribar a queixar-se dels excessos de Migueli.

«Abans la pilota anava d’una banda, passava un tio, et fotia un cop de colze a la cara i ni es preocupaven els àrbitres. El que va dir Jordan de Migueli... doncs després de com va ser l’anada, ja estaves pendent de dir... ‘guanyar, sí que guanyaran, però que ens inflarem a hòsties, segur’. Nosaltres també teníem gent que sabia repartir», diu Rexach.

La bèstia Jordan

«Semblava que anàvem a remuntar, però van defensar bé. Quan vam ficar l’1-1 vam anar a la desesperada, però no vam poder fer la volta al marcador. En aquell moment, el futbol anglès era molt agressiu. Es permetien moltes coses. Jordan era una bèstia. Era un tio que era una guerra. Saltaves amb la defensa, a cops de colze, la pilota quedava a terra i a veure qui l’agafava primer. Això ens va complicar molt la vida», agrega.

El gol de Manolo Clares a 20 minuts per al final va donar esperances a un grup que va morir molt a prop de la pròrroga. Però el mal ja estava fet. No hi va haver temps. El Leeds va aconseguir anul·lar un rival que durant gairebé tot el partit va firmar un futbol espès i ho va pagar car amb una eliminació tràgica.

«Va ser pitjor que un enterrament de tercera. Tots ens preguntàvem com se’ns podia haver escapat aquella final. El dolent va ser que se’ns va escapar a casa. Va ser una decepció important. Va ser la gran decepció de la meva vida esportiva».

Final del regnat

Rexach només va jugar aquesta edició de la Copa d’Europa. No va participar en cap més. Per a Cruyff, seria la penúltima. Deixaria el Barcelona el 1978 després de cinc temporades en què només va guanyar una Lliga i una Copa del Rei. Temps després va tornar a l’Ajax per disputar el seu últim duel en la màxima competició continental un 29 de setembre de 1982.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El Celtic, a primera ronda, es va creuar pel seu camí per acomiadar per sempre Cruyff del torneig. Aquella derrota va ser menys amarga que la que va patir davant del Leeds. Molts van carregar contra ‘El Flaco’ pel seu joc en els dos partits. Lorimer va dir que el seu nivell va ser «molt baix», ‘L’Équipe’ va afirmar que sobre la gespa es va veure «un rei sense corona» i prestigiosos periodistes com Brian Glanville van declarar que Cruyff va semblar «un jugador vulgar i corrent».

Així d’amarg va ser el final del regnat de Cruyff a la Copa d’Europa. Després, amb el Barcelona, només disputaria la UEFA. Va arribar a semifinals un parell de vegades i va ser eliminat pel PSV i pel Liverpool. Van ser dues grans derrotes, però cap comparada a la decepció del Leeds, que després de gairebé sis anys va deixar sense corona el rei del torneig. Rexach, el seu gran amic, encara no ho pot oblidar.