Setién, l'home que vol explicar-se

Enrique Setién Solar (1958) va néixer al barri de Santander de Los Santos Mártires, de manera que està familiaritzat des del bressol amb la idea de suportar amb resignació, i fins i tot amb alegria, les ofenses i els patiments. També va haver d’aprendre des de petit que contrarietats com perdre un partit o quedar-se fora de l’equip adquireixen una importància minúscula quan la desgràcia et colpeja de veritat. I, potser per això, 50 dies després de la seva arribada al FC Barcelona, el tècnic  es continua passejant per la Ciutat Esportiva Joan Gamper amb aire despreocupat i rialler (tot el que la seva circumspecció del nord li permet) mentre a l’esquena li volen les crítiques i els ganivets, especialment esmolats després de la derrota al Clàssic de diumenge. Quique Setién és un home raonablement feliç que sap que, igual que a tot ésser humà li ha d’arribar la mort, a tot entrenador del Barça li arriba, un dia o un altre, la carta d’acomiadament. Fins aleshores, l’home procura disfrutar-lo. Malgrat tot.

En el temps transcorregut des del seu aterratge, Setién ha trencat amb una tradició que va inaugurar Pep Guardiola fa més d’una dècada i que ha sigut mantinguda per tots els llogaters de la banqueta blaugrana que van venir darrere d’ell, des de Tito Vilanova fins a Ernesto Valverde: no concedir entrevistes. L’actual míster del Manchester City entenia avui que atendre els mitjans de manera individual suposava una distracció innecessària i que les rodes de premsa d’abans i després dels partits ja donaven als periodistes prou oportunitat per plantejar-li preguntes sobre el seu treball o sobre el que fos.

A aquesta tesi es van abonar també els seus successors, tot i que mai ha estat gaire clar si ho van fer per convicció personal o per suggeriment del club. El ‘Tata’ Martino, per exemple, mai va negar entrevistes mentre dirigia el Cerro Porteño de Asunción o el Newell’s Old Boys, però quan va trepitjar el Camp Nou amb el polo pistatxo i aquells dos col·laboradors de nom inoblidable (Pautasso i Paolorrosso) els seus llavis van quedar segellats. Setién, al contrari, prefereix explicar-se. I ho fa de manera prolixa, sense defugir cap pregunta i estenent-se en les respostes. La seva xerrada amb EL PERIÓDICO va durar gairebé una hora malgrat transcórrer en un petit quart de la Ciutat Esportiva en el qual la calor l’obligava a fer glops cada cop més àvids a la seva ampolleta d’aigua mineral.

Una qüestió de confiança

«A mi m’agrada tenir una bona relació amb l’entorn, amb la gent amb qui convisc –assenyala el tècnic de Santander. Tenir bona harmonia i facilitar el treball de tots. M’agrada arribar als llocs oferint-me com soc. Explicant-me. I això és bo perquè així la gent coneix la teva manera de pensar, de veure les coses. T’escolten a tu directament i la comunicació és millor».

Notícies relacionades

Entrevista a Setién: «Ja hem demanat disculpes per allò de Sarabia»

Entrevista a Setién: «¿Que em porto malament amb els jugadors? És la primera notícia que en tinc»

Però Setién, que quan era petit jugava als campionats infantils d’El Sardinero en un equip anomenat Casablanca, està començant a descobrir que en aquest local es juga. Que una cosa és donar explicacions al Lugo, a Las Palmas o fins i tot al Betis i una altra, fer-ho al FC Barcelona, aquest poderosíssim altaveu que tan aviat multiplica el soroll com atreu les pitjors insídies. «Sempre he cregut en les persones i en els bons costums –continua. Sempre he tingut confiança. El problema és que això, tal com va el món, és complicat. Com més explicacions dones, més possibilitats tens de ficar la pota i que la gent de mala fe ho utilitzi de la pitjor manera. Però jo continuo confiant molt en la gent i intento pensar sempre en positiu. Ara bé, si passa això, si el que dic s’utilitza amb mala intenció, seré molt més previngut. I em veuré obligat a prendre altres decisions».

A prendre aquestes altres decisions l’empeny ja el seu entorn, en un afany de protegir-lo. La seva dona, Rosa Manzanera, murciana de la pedania de Rincón de Beniscornia, pateix especialment amb la colossal exposició mediàtica que imposa al seu marit la seva condició d’entrenador del Barça, així que li demana que sigui discret i eviti problemes. «Limita’t a dir sí o no», li aconsella. Però és difícil mantenir-se discret quan es té un nas cantàbric com el de Setién. I el tècnic, què caram, ha vingut al club a viure’l. Amb totes les seves conseqüències.