28 set 2020

Anar al contingut

ANÀLISI TÀCTICA

Les claus tàctiques del Barça-Madrid: La pressió de Zizou va ofegar el Barça

Desaparegut el trident d'atac blaugrana, el veritable cap va ser Piqué, que va dominar la seva àrea amb solvència

Marcos López

Les claus tàctiques del Barça-Madrid: La pressió de Zizou va ofegar el Barça

ALBERT GEA

1.- El Madrid va dominar, però sense punteria

No va sortir el Barça al Camp Nou. El Madrid, sí. En els primers 45 minuts, i gràcies a l’organització ofensiva disposada per Zidane, els blaugranes no van veure gairebé la pilota. Va acumular centrecampistes el Madrid a la zona ampla (quatre que eren, de vegades, cinc quan baixava Benzema a ajudar per donar-li velocitat a la circulació de la pilota), augmentava després la seva pressió i l’equip de Valverde no tenia cap resposta per superar aquest entramat.

Des de l’inici, el Barça va ser un ninot de drap, sense cap personalitat, a qui li tremolaven les cames, excepte Piqué, convertit un partit més, en un colós defensiu, acompanyat, això sí, per les mans i els peus de Ter Stegen, sacsejat des de tots els racons. Ja fos per terra (els xuts llunyans de Valverde i Casemiro) o el joc aeri, de nou amb Casemiro, ajudat també per Varane i Ramos. El Madrid va arribar a disparar fins a 12 vegades en 45 minuts. El Barça, només tres. Però no només els números explicaven l’aclaparador domini blanc sinó el temor del culer perquè veia el seu equip deambular sense recursos.

2.  Vidal va donar aire a un Barça plomís

Tan malament estava l’equip de Valverde que només podia millorar després del descans. Tampoc era massa difícil. Potser l’entrada d’Arturo Vidal va tenir un efecte de més consistència perquè va generar un doble canvi en l’estructura del Barcelona. Va marxar Semedo, va tornar Sergi Roberto al vell rol de lateral dret i es va incrustar el xilè al centre del camp per insuflar aire a un equip plomís. Plomís perquè va fer la sensació que li pesaven les cames, al temps que s’encallava en les escasses jugades d’atac estàtic, per molt que Messi fallés el que no sol fallar. Una ocasió claríssima en la segona meitat en la qual es va enredar la pilota de tal manera que ni tan sols va percudir. No va disparar Leo en una oportunitat que solia ser el pròleg del gol.

El retrat d’un equip que es va angoixar perquè no va tenir la pilota ni va saber  tampoc reaccionar per empènyer el Madrid fins a la casa de Courtois. I en l’últim quart d’hora ja no hi havia pissarra malgrat l’entrada d’Ansu Fati o de Rodrigo i Modric.  Va entrar la por de perdre dels dos equips amb un partit decaient en qualitat futbolística, deixant en el tram final sense cap emoció el xoc.

3. Piqué va dictar una altra lliçó defensiva

Ja gairebé deixa de ser notícia. Deixa de ser-ho perquè encadena exhibicions de poder defensiu partit rere partit. I davant del Madrid, Gerard Piqué va acudir fidel a la seva cita amb una lliçó de poder, sobretot en l’àrea petita. Allà hi havia la figura del central per protegir un Barcelona que s’anava aculant fins ben a prop de Ter Stegen. Piqué va governar amb enorme autoritat el joc aeri, especialment en la primera meitat on va allunyar amb encert qualsevol pilota que volés per sobre del seu radar.

No va errar Piqué a l’hora d’empetitir pilotes, transformat com va quedar el campió en un equip menor perquè el seu únic recurs per esquivar la pressió blanca era la via directa entre el porter alemany i Luis Suárez. Aquestes passades de 30, 4 o 50 metres que abans eren una vàlvula d’escapament perquè el Barça es reagrupés entorn de la pilota van fracassar. Qui es va mantenir dempeus, en tot moment, va ser Piqué.