Anar al contingut

LLIÇONS DE CHAMPIONS

Una victòria que castiga Griezmann i premia Vidal

Els números del francès en el Barça-Inter revelen la seva dificultat per associar-se en zones d'avantguarda

La irrupció del xilè en el paper d'agitador permet a De Jong i Arthur brillar en el doble pivot

Rafael Tapounet

Una victòria que castiga Griezmann i premia Vidal

JORDI COTRINA

L’escassa victòria del FC Barcelona davant de l’Inter de Milà en la segona jornada de la Lliga de Campions va permetre als blaugranes conquerir tres punts importantíssims per encarar els pròxims compromisos europeus sense agonies, però també va deixar oberts un parell de debats que hauran de ser abordats pel cos tècnic a fi de treure el màxim partit a una plantilla que fins al moment no ha estat a l’altura de la jerarquia que se li suposa. Antoine Griezmann i Sergio Busquets van quedar assenyalats pels canvis d’Ernesto Valverde, i Arturo Vidal va sortir, en canvi, reforçat pel canvi a millor que va experimentar l’equip amb ell al camp.

El ‘Petit Príncep’ no connecta

Quan en la roda de premsa prèvia al partit de la Champions davant l’Inter se li va preguntar a Ernesto Valverde en quina posició rendeix més Antoine Griezmann, el tècnic va fer un gest d’avorriment i va contestar: «De davanter». Pocs minuts abans se li havia plantejat la mateixa qüestió al futbolista francès i la seva primera reacció, abans de refugiar-se en la previsible poca gràcia del jo-soc-aquí-per-ajudar-l’-equip, va ser exclamar: «¡Bona pregunta!». Griezmann, i això és una cosa que s’esforça cada vegada menys a ocultar, se sent incòmode en el sistema del FC Barcelona, un dibuix en el qual l’exatlètic, desplaçat a la banda esquerra per no interferir en els espais on es mouen Messi i Suárez, no troba la manera de connectar-se al joc.

Lluny d’anar minvant, els senyals d’aquesta desconnexió són cada vegada més alarmants. En el xoc de dimecres, el francès va ser substituït en el minut 65. Fins aleshores, només havia sigut capaç de completar dues passades a Messi i dues més a Luis Suárez, fet que revela una capacitat d’associació a les zones calentes del camp del tot insuficient (per posar els números en perspectiva: en aquest mateix període, Messi, que no va estar massa participatiu per al que en ell és habitual, va connectar vuit vegades amb Suárez i tres amb el mateix Griezmann).

No va ser el seu únic problema. La inclinació natural de Grizou a moure’s cap al centre, on ja operaven el 9 i el 10, va resultar especialment frustrant davant d’un equip com l’Inter d’Antonio Conte, que defensa amb tres centrals. L’aparició de Dembélé, un jugador que malgrat les seves llacunes tàctiques i el seu precari estat de forma està molt més dotat per obrir el camp i encarar els defenses, va ser providencial per al Barça, perquè va obligar els ‘nerazzurri’ a replegar-se en la seva àrea i va atreure l’atenció dels saguers, cosa que va alliberar de vigilància els seus dos companys d’atac.

Una plaça discutida

Ningú dins del club qüestiona la qualitat d’un davanter per qui es van pagar 120 milions d’euros, però sí que comencen a verbalitzar-se els dubtes sobre l’encaix del perfil futbolístic de Griezmann en l’ecosistema blaugrana. Fins ara, les absències per lesió de Messi, Suárez i Dembélé li han garantit una plaça fixa en l’onze i, de fet, la seva actuació més destacada es va produir el dia en què les baixes del de Rosario i l’uruguaià li van permetre campar al seu aire per tot el front d’atac (el 25 d’agost, contra el Betis, la nit del confeti). Però la substitució de l’altre dia i l’efecte positiu que va tenir sobre l’equip alimenten un debat que amenaça d’anar a més en les pròximes setmanes.

Amb Dembélé recuperat (almenys, fins a la pròxima lesió muscular) i el sorprenent Ansu Fati de tornada als entrenaments després de les molèsties al tendó rotular, Valverde compta amb cinc jugadors (sis, comptant a Carles Pérez) per als tres llocs de l’avantguarda. Després de l’aturada de les seleccions de la pròxima setmana, el calendari es posa exigent i el temps d’adaptació s’esgota. El Barça continua esperant Griezmann però el Txingurri farà bé de començar a estudiar alternatives.

Vidal obre un camí

Juntament amb el paper de Griezmann en l’avantguarda blaugrana, l’altre gran tema de debat que va sorgir, en clau barcelonista, després del duel amb l’Inter, va ser la composició del centre del camp i la manera en què la presència de Sergio Busquets condiciona, no sempre per a bé, el joc de l’equip. És una controvèrsia amb moltes arestes en la qual, inesperadament, la discutida figura d’Arturo Vidal va guanyar molts enters amb la seva decisiva irrupció en el partit de dimecres.

Desconfiar a hores d’ara de qui ha sigut durant anys el millor mig centre del món té alguna cosa d’heretgia, però la decisió d’Ernesto Valverde de retirar del camp Busquets en el minut 51 d’un partit, sense que hi hagués lesió ni voluntat de dosificar el jugador, és un senyal que no ha de ser passat per alt. En partits d’alta exigència física en què el rival li disputa al Barça, a més, el control del joc, el de Badia del Vallès pateix més del compte. I l’equip amb ell.

Hi ha substitut

Fins ara, Busquets era un futbolista insubstituïble. No hi havia una alternativa bona per cobrir les seves (escasses) absències. Això ha canviat amb l’arribada de Frenkie de Jong, un centrecampista que s’espavila bé com a interior però que brilla especialment jugant de pivot, amb terreny per davant. Quan l’altre dia la marxa de Busquets va propiciar que l’holandès retardés i centrés la seva posició per passar a organitzar el joc amb l’ajuda d’Arthur, el Barça va poder avançar les línies i accelerar les seves accions, i amb això les seves opcions de capgirar el partit van millorar notablement.

És clar que per això va ser necessari que algú assumís el paper d’agitador; algú que se situés per davant dels dos centrecampistes per pressionar en les sortides de l’Inter, guerrejar entre línies i escombrar tot el que s’interposés entre el tàndem De Jong-Arthur i el trident d’atac. Aquest algú va ser Arturo Vidal, i el mínim que es pot dir de la seva actuació és que va estar a l’altura del repte. Tant com per suscitar els elogis de Leo Messi i obrir un debat. No és poca cosa.