Lliçons de la derrota

El Barça post-Anfield: claus per a una regeneració

El viu debat suscitat per la caiguda blaugrana a Liverpool aconsella una reflexió serena sobre el futur de l'equip

marcosl48059045 barcelona s spanish coach ernesto valverde looks on during t190508191056

marcosl48059045 barcelona s spanish coach ernesto valverde looks on during t190508191056 / PAUL ELLIS

6
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’estrepitosa caiguda del FC Barcelona a Anfield ha obert en l’entorn blaugrana un viu debat sobre la necessitat de fer canvis a la plantilla, a la banqueta i fins i tot als despatxos del club. Més enllà de la sobreactuació fruit de l’acalorament o dels interessos personals, el calibre de les reaccions sí que sembla aconsellar una reflexió serena sobre el futur de la nau barcelonista i del paper que els diversos estaments hi han de tenir.    

La direcció esportiva

¿Com acolorir el futbol renunciant a la pilota?

No té gaire sentit posar-se a fer càbales sobre la conveniència de canviar d’entrenador ni fer llistes de jugadors que s’haurien de dirigir a la porta d’embarcament o arribar aquest mateix estiu sense abans fer una reflexió general sobre la direcció esportiva del FC Barcelona, avui en mans dePep Segura, Éric Abidal i Ramon Planes.Al cap i a la fi, són ells qui (se suposa que) prenen les decisions sobre la composició de la plantilla i els que tenen, per tant, a les seves mans la identitat esportiva del club.

I aquí és on comencen les contradiccions. Mentre que els responsables de la imatge del Barça continuen venent amb les seves campanyes i eslògans (‘La pilota ens fa més’, ‘We color football’...) la idea d’un equip alegre i dominador que té en la possessió de la pilota i el joc ofensiu les principals senyes d’identitat, la política de l’àrea tècnica les dues últimes temporades, especialment des que Segura va començar a guanyar pes en l’organigrama en detriment del defenestrat Robert Fernández, ha anat en un sentit diferent. Un deriva que s’expressa de forma eloqüent en el fitxatge de futbolistes que, com Paulinho i Arturo Vidal, destaquen molt més pel seu exuberant desplegament físic que pel seu talent a l’hora de guardar la posició i assegurar el control de la pilota.

Això ha conduït a una desnaturalització de l’equipque s’ha justificat a partir de la necessitat de “fer evolucionar el model” i de “sumar nous registres”. I que s’ha agreujat amb decisions una mica erràtiques sobre les categories inferiors (la direcció del Barça B va sacrificar la formació de jugadors a favor d’un resultadisme a ultrança que ni tan sols va tenir fruit; una tendència que aquesta última temporada s’ha intentat corregir) i ambincorporacions incomprensiblesque només s’expliquen per la necessitat d’apedaçar problemes puntuals del dia a dia sense comptar amb un projecte esportiu de més abast (¿se sabrà algun dia qui va posar sobre la taula el nom de Kevin-Prince Boateng?).

Només a partir d’una redefinició de la identitat futbolística del Barça (i aquí el més natural seria apostar per la recuperació del manual cruyffista, tot i que potser algú té una idea millor) podrà abordar-se una regeneració que permeti treure el màxim partit dels anys que li queden en actiu a Leo Messi i suavitzar l’aterratge quan l'argentí falti.  

L’entrenador

El repte del triplet devora un gestor eficaç

Quan l’abisme s’obre als peus d’un equip, l’entrenador es queda sol, com el caminant sobre el mar de núvols del quadre de Friedrich. Ningú respon per ell perquè, al cap i a la fi, el tècnic és sempre el fusible preferit de les directives quan es veuen en conflictes. Per això, per aquesta situació d’especial vulnerabilitat, qualsevol judici negatiu sobre el paper d’Ernesto Valverde en el desastre d’Anfield deixa un rastre de petita injustícia, d’abús del més feble, de fatxenderia oportunista. Però aquesta circumstància no pot servir tampoc com a coartada exculpatòria. Quan l’equip que tu condueixes xoca dos anys seguits contra la mateixa pedra, potser et toca assumir que alguna cosa falla en el teu pilotatge.

A Valverde se li reconeixen nombrosos mèrits, especialment pel que fa a la gestió del vestidor, un capítol d’enorme importància en un context en el qual les figures de l’equip han conquistat una quota de poder potser conforme als seus assoliments del passat, però impròpia de la seva condició de futbolistes. El Txingurri va arribar al Barça amb la primera missió de reduir les friccions entre tècnic i jugadors, tan abundants en l’època de Luis Enrique, i va complir. Però, obligat a harmonitzar els interessos dels futbolistes amb les exigències de la directiva, s’ha vist devorat per aquest repte del triplet que el Barça s’ha imposat a si mateix de manera tan obsessiva com contraproduent.

Fa l’efecte que Valverde s’ha posat al servei de les idees d’altres i ha sigut incapaç d’imprimir a l’equip el seu segell personal, d’imposar una idea futbolística pròpia. I això juga en contra seu si del que es tracta és de vendre no un parell de fitxatges de categoria sinó un projecte de regeneració que vagi més enllà de la pròxima temporada. Un escenari en el qual sí que encaixen noms com Ronald Koeman i Erik ten Hag, avalats no només per la seva pertinença a l’avui enyorada escola holandesa sinó també per la seva relació amb Frenkie de Jong i (tot i que el fitxatge d’aquest no està tancat) Matthijs de Ligt, dues estrelles joves a partir de les quals sí que sembla possible construir una cosa prometedora.  

La plantilla

Talent jove per facilitar la vida a Messi

Per tot el que s’ha explicat en els punts anteriors, seria desitjable que el disseny de la plantilla de la pròxima temporada, la llista d’altes i baixes, es fes a partir d’una idea futbolística consensuada entre la direcció esportiva i l’entrenador, sigui qui sigui. Però hi ha, en qualsevol cas, algunes decisions que semblen inajornables.

La prioritat hauria de serinjectar a l’equip talent jove en posicions estratègiques que serveixi per anar donant relleu als jugadors més veterans i perconstruir un ecosistema en el qual Leo Messi pugui explotar el seu talentsense haver de portar el pes de tot el que passa sobre el camp. En aquesta direcció caminen tant el fitxatge ja concretat de Frenkie de Jong com l’intent de tancar la incorporació de Matthijs de Ligt. I hauria de pensar-se en un perfil similar a l’hora de buscar un davanter centre que doni relleu a Luis Suárez, un lateral esquerre que faci el mateix amb Jordi Alba i un porter suplent que cobreixi la plaça que deixarà vacant Jasper Cillessen.

A la porta de sortida hi haun grup de jugadors que ja gairebé tenen la targeta d’embarcament a la butxaca: l’esmentat Cillessen (que busca una merescuda titularitat en un equip important), Thomas Vermaelen, el lesionat Rafinha i els cedits d’hivern Jeison Murillo i Kevin-Prince Boateng, que seran tornats als seus equips. A aquest contingent podrien sumar-se Malcom, si arriba una oferta interessant, i el jove Jean-Clair Todibo, per a qui possiblement es buscarà una cessió.

Notícies relacionades

Però les decisions delicades seran les que afectinPhilippe Coutinho, Ivan Rakitic i Samuel Umtiti. El brasiler va adquirir un bitllet de sortida a les oficines d’Anfield, on va fer un partit que el va acabar de sentenciar, però la seva marxa és complicada perquè l’elevat cost del seu fitxatge obligarà el club a assumir un saldo negatiu com una casa. Umtiti, amb els seus problemes físics i la seva obstinada negativa a passar per la sala d’operacions, s’ha convertit en un problema que potser només se solucioni amb un traspàs.

I després hi ha Rakitic. Amb Valverde, el seu principal valedor, a la corda fluixa,el croat va protagonitzar un gest suïcida al deixar-se fotografiar a la Fira d’Abril de Sevillamenys de 24 hores després de caure a Liverpool. Si la directiva necessitava un pretext per obrir-li la porta, aquí el té.