Anar al contingut

L'ANGOIXA DE LES ESTRELLES

A cavall de la depressió

Les confessions de Gomes i Mertesacker posen a la llum un greu problema que afecta el 38% dels futbolistes

Carlos F. Marcote

A cavall de la depressió

LLUIS GENE

Més d’un terç dels futbolistes, tant en actiu com retirats, admeten patir depressió i ansietat. Un estudi de la Federació Internacional de Futbolistes Professionals (FIFPro) realitzat entre 826 jugadors va revelar que el 38% dels futbolistes en actiu i el 35 % dels retirats s’enfrontaven a algun d’aquests problemes i la situació no experimenta un progrés positiu, malgrat que la inclusió de psicòlegs en els processos de recuperació dels futbolistes ja és una pràctica habitual en els clubs d'elit.

La probabilitat de patir ansietat i depressió augmenta en quatre punts en aquells esportistes que han patit tres o més lesions de gravetat, però en molts altres casos els problemes es desenvolupen tant per l’autoexigència no satisfeta que s’imposa el mateix jugador com per la pressió ambiental que l’esclafa quan no compleix amb l’expectatives que el seu fitxatge per un determinat equip havia generat.

El cas del barcelonista André Gomes ha tornat a posar sobre la taula les dificultats d’adaptació d’alguns futbolistes en equips de primer nivell quan arriben a sentir que una majoria els assenyala per no estar a l'altura de les circumstàncies.

Per Mertesacker, durant un Nottigham Forest-Arsenal de la temporada / carl ricine

El centrecampista portuguès va fer pública la seva delicada situació un dia després que el central i capità alemany de l’Arsenal, Per Mertesacker, revelés que només pensa a retirar-se a final d’aquesta temporada perquè ja no aguanta més el que ha viscut durant tota la seva carrera. «Sempre vomito o tinc diarrea abans dels partits. És com si el meu cos digués simbòlicament ‘això és vomitiu’… Ara mateix prefereixo estar a la banqueta o fins i tot a la grada. Tinc la sospita que algunes de les lesions que he tingut tenen un rerefons psicològic, que el cos intenta donar pau al cap. Però ningú ho ha investigat mai», deia el defensa, internacional 104 vegades amb Alemanya.

La tragèdia de Robert Enke

El seu compatriota Robert Enke, exporter del Barça, va protagonitzar el 10 de novembre del 2009 un dels episodis més tristos de la història del futbol germànic. En aquella època militava al Hannover 96 i es va suïcidar llançant-se al pas d’un tren. Encara que en principi es va explicar que no havia tingut res a veure amb el futbol i s’havia relacionat amb la mort de la seva filla Lara, de dos anys, el 2006, després es va saber que els episodis depressius havien sigut habituals en la seva etapa al club català , al qual va arribar el 2002 procedent del Benfica per marxar l’estiu següent amb destinació al Fenerbahçe.

Robert Enke, en un entrenament del Barça el 2003 / JORDI COTRINA

Enke no tenia cap amic, es va aferrar a la idea que tot anava en contra seu i li arribaven rumors que Valdés era titular perquè era català… No suportava, a més, la pressió a la qual el sotmetia l’entrenador de porters, Frans Hoek, entossudit a modelar-lo a imatge i semblança del llavors titular d’Holanda: «Aquesta pilota l’hauria tret Van der Sar», li cridava el tècnic, va revelar al llibre Una vida demasiado corta el periodista i escriptor alemany Ronald Reng, que va tenir accés al diari en què Enke plasmava les seves vivències i que ell mateix qualificava com a depreagenda.

Tot es va agreujar irremeiablement quan el Barça va perdre un partit de Copa i va caure eliminat pel Novelda, de Segona B. Frank de Boer el va criticar en una roda de premsa i la premsa va ser molt dura. Al diari va escriure que vivia amb por, prenia antidepressius, l’espantaven els partits i la seva dona lluitava per fer-lo sortir del llit. Uns mesos abans del seu suïcidi, no va anar a una convocatòria de la selecció per un suposat virus que amagava un trastorn depressiu. Tenia moltes opcions d’haver sigut titular al Mundial de Sud-àfrica.

Tampoc ho va passar especialment bé Vítor Baía al Barça. Va arribar el 1996 amb Bobby Robson a la banqueta i Mourinho com a ajudant, però va ser Louis van Gaal qui el va fer passar a un segon pla després de fitxar Ruud Hesp després d’una lesió del porter portuguès. La seva etapa blaugrana va quedar marcada pel seu plor al final del partit del 1997 en què Pantic li va marcar quatre gols al Camp Nou, encara que el Barça va acabar remuntant (5-4) i classificant-se per a la final de Copa. El 1998 va tornar al Porto i es va retirar el 2007.

El pànic a la mort d'Iván Campo

Tres anys després de la sortida de Baía del Barça, els serveis mèdics del Reial Madrid van informar per primera vegada en la seva història que un jugador blanc patia una greu crisi d’ansietat que requeria teràpia amb professionals de la salut mental. El central basc Iván Campo, que des de la seva arribada al conjunt madridista vomitava abans de cada partit «per deixar anar els nervis», segons un excompany, es va ensorrar el 3 d’octubre del 2001 i va confessar al seu entrenador, Vicente del Bosque, que ja no podia més.

Iván Campo, el central del Madrid que va acabar triomfant al Bolton anglès. / àngel cases (efe)

Aclaparat pels retrets dels aficionats, no podia llegir els diaris, ni escoltar la ràdio i encara menys mirar futbol per televisió. El club en principi va parlar d’una grip, però finalment el cap dels serveis mèdics, Alfonso del Corral, va comunicar que se li havia aguditzat «un quadro d’ansietat que li provoca insomni i li impedeix dormir».

L’examen posterior va revelar que les arrítmies que patia el portaven a tenir un pànic incontrolable a la mort, a més d’una sèrie de tics estranys que no aconseguia controlar. Va tornar als entrenaments amb la resta de la plantilla dos mesos i mig després, però gairebé no va tornar a jugar i va marxar al Bolton un any abans del final del seu contracte, per convertir-se en un dels grans líders de l’equip anglès durant cinc temporades.

No es tenen notícies que José Antonio Camacho necessités assistència psicològica ni abans ni després de la seva carrera com a jugador del Madrid, però Jorge Valdano va revelar a BeIN Sports, al conèixer la situació de Gomes, que el llegendari lateral blanc també vomitava abans de cada partit. «¿Per què? Per excés de responsabilitat potser. I ningú pot acusar Camacho de debilitat. Al contrari, simbolitza el coratge, però relacionar-se amb el públic no és fàcil i et fa patir una pressió que alguns manifesten vomitant, altres dormint poc la nit anterior o aquest noi –pel blaugrana– tenint problemes per relacionar-se amb el joc d’una manera natural», va dir l’ara comentarista.

Molts altres jugadors blancs no vomitaven però van ser devorats per l’exigència al club madridista. Han sigut els casos de Secretário, Cicinho, Ognjenovic, Pedro León, Illarramendi, Drenthe, Canales, Sahin, Rincón i Coentrao.

Aquest últim es queixava fa uns dies del tracte rebut. «La gent quan critica no es fixa en les coses. ¡Tenia davant meu Marcelo! No parlem d’un jugador qualsevol… Jo sé que vaig fer moltes coses malament però també vaig fer coses bones que la gent no considerava. Per això em sentia com l’aneguet lleig… Quan jugues un partit i tornes set partits després, sempre entrenant-te sabent que no jugarás, et deixes anar, t’ensorres. Això és el que va passar amb mi al Madrid», va explicar el lateral a Marca.

Però si algú s’ha sentit pressionat en el futbol espanyol aquest ha sigut Kiko Narváez. El mateix president de l’Atlètic, Jesús Gil, li va llançar a sobre els aficionats per forçar-lo el 2001 a renunciar als tres anys de contracte que li quedaven i perdonar uns 1.000 milions de pessetes. Els crits i la pancarta de Kiko, coix, more’t amb què el va rebre el Frente Atlético en un partit amb el Saragossa van precipitar la seva marxa i, encara que reconeix que «és duríssim sentir-se repudiat a la teva pròpia casa», es nega a passar factura al cap de 17 anys.

Kiko Narváez va ser un ídol a l'Atlètic fins que el van atacar els ultres. / ANTONIO GIMÉNEZ

«Els del Frente no eren tots i els que es van ficar amb mi va ser perquè estaven mal informats. I la liquidació la vaig firmar perquè ja no em veia important ni com a suplent. Així és que me’n vaig anar i em va costar una bronca amb el meu pare. Però havia de renunciar per agraïment a una gent que m’havia tractat com un déu. Me’n vaig anar en pau amb el club, em van fer un futbolista gran i vaig ser el vaixell insígnia de l’Atlètic durant sis o set anys havent costat vuit pessetes quan em van portar del Cadis», diu l’ex-blanc-i-vermell.

Kiko tampoc li va ser estranya la por escènica d’enfrontar-se a una afició hostil. «Alguna vegada, amb Maturana, vaig exagerar algun problema per no jugar per la por de no estar a l’altura potser. El primer any que vam estar a punt de baixar em vaig fer amic del noi de les pizzes. No sortia per a res. Com que perdíem cada dos per tres no anava ni al cine. Era com por, vergonya. Tot eren comentaris negatius i no anava ni amb els amics». Però en cap moment es va plantejar anar al psicòleg ni a l’Atlètic estaven llavors per a això.