Machín: "Vaig arribar a Girona amb una mà al davant i una altra al darrere"

Pablo Machín (Gómara, Sòria, 7 d’abril de 1975) ha conduït el Girona fins a les portes del Camp Nou des del fons de l’abisme. Des de l’últim lloc de la classificació de Segona A que ocupava quan va assumir el càrrec el març del 2014, amb dues promocions d’ascens frustrades, fins al triomf en la tercera, el mes de juny passat.

­–Els seus orígens no tenen una tradició futbolística... I ara. Jo era d’una família de pagesos. El meu pare era agricultor. I jo també. A vegades perquè ajudava el meu pare i altres perquè ell em deia: ‘Perquè aprenguis el que és guanyar-se la vida’. A vegades, anava al camp per devoció, m’agradava, a la collita, a sembrar...

 

–De facilitats per al futbol, poques.  Al meu pare no li ha agradat mai gaire el futbol. Ni a ningú de la família. Al poble mai hi va haver un equip, només una pista poliesportiva de ciment. Però des de petit sempre em va agradar molt. Destacava en tots els esports. No és per fer-me el bo, però si ets coordinat destaques en el futbol o el bàsquet. A l’establir-nos a Sòria per motius familiars, un amic em va dir de jugar amb ells i, més tard, vaig fer una prova amb el Numància.

"Vinc d'una família de pagesos. El meu pare era agricultor; jo, també. A Gómara, el meu poble de Sòria, no hi ha hagut mai un equip de futbol"

–Tenia 14 anys. Entre el futbol i el tractor, el futbol multiplicat per cent.

 

–¿On jugava a Gómara? Amb el col·legi nou van fer una pista de ciment polit, tota pintada, que ens semblava la repera. Hi jugàvem quan ens deixaven els grans. De petit, al poble, era Pablito; a Sòria, Machín.

–¿Com va ser aquell viatge del pati al Numància? Uns amics d’un altre col·legi em van demanar que jugués amb ells. Com que no érem gaire bons, ningú protestaria. Un jugava al Numància i em va dir d’anar a fer la prova. Em vaig asseure a la grada esperant-lo. Em va veure l’entrenador i em va cridar: ‘Tu, ¿què hi fas aquí? Tens la bossa, canvia’t’. Aquell cap de setmana vaig debutar. Era cadet i ens enfrontàvem a juvenils. Ens clavaven unes pallisses...

–¿I el seu amic? No va venir. Ara és tinent de l’exèrcit de l’aire.

–¿Se’n recorda del primer partit? A Almazán. Teníem un entrenador entre setmana i als partits un altre. Vaig jugar d’extrem esquerre. Ens en van fer bastants. Més de quatre.

–Va deixar el futbol per lesió. Els creuats del genoll esquerre. L’operació me’l va deixar millor de com el tenia. No vaig fer la mili, sinó que vaig ser objector, i en la prestació social em vaig treure el títol d’entrenador. Quan vaig començar a entrenar porters amb Lotina, utilitzava les dues cames i xutava la bola millor que quan era futbolista.

 

–Treure’s el títol d’entrenador denota inquietuds. Els entrenadors em deien que era un jugador tocacollons perquè preguntava per què es feien les coses, els moviments... Amb el tema del genoll em vaig adonar que m’agradava tant o més ser entrenador que futbolista.

"Vaig tenir una lesió al genoll esquerre. De creuats. Al passar-me això em vaig adonar que m'agradava tant o més ser entrenador que futbolista"

–¿Quin va ser el seu primer club? El col·legi Calasanz, on feia la prestació. Em vaig treure la carrera de Magisteri i d’Educació Física. Sempre he sigut coherent i veia que no viuria de ser entrenador. Només el 0,05% ho aconsegueix.

–Vostè ho ha aconseguit. El futbol són resultats. Tot això de la formació són contes. Vaig pujar el juvenil del Numància a Lliga Nacional, vam mantenir la categoria i em van donar el filial de Tercera. A final d’any, em van tornar al juvenil. Em van dir entre altres tonteries que la classificació no havia sigut bona. Vaig tornar al juvenil, vam pujar i em van tornar a donar el filial.

–I entrenava els porters. Sí, ho compaginava. Amb el filial ens vam situar per primer cop al play-off d’ascens a Segona B i vaig viure el que ens va passar amb el Girona i el Lugo: no vam pujar per un autogol en el descompte. Amb el temps vaig pensar que va ser bo. Les coses no haurien anat bé i m’haurien fet fora. Al no passar, em van nomenar segon entrenador del primer equip.

–De Gonzalo Arconada. Sí. A Segona ens surt tot rodat i pugem a Primera. Una altra experiència que he compartit: la importància de pujar a Primera. No ho vaig disfrutar com ho hauria d’haver disfrutat. Els vaig dir als meus: ‘Disfruteu-ho perquè potser no es repeteix mai més en la vida’.

–¿Per què no ho va disfrutar? No ho sé. Potser per ser d’allà, per no fer el tonto. Em vaig sentir cohibit.

–Fins i tot sent una gesta. ¿El Numància a Primera? ¡Molt més! Em va servir per anar coneixent camps, sensacions... Per Nadal estàvem a cinc punts del descens. Amb el temps, els equips bons es van posar al seu nivell i quan va arribar l’hora de la veritat perdíem perquè eren millors.

–Van guanyar el Barça en l’estrena. Era analista i l’havia vist molt perquè havia jugat la prèvia de la Champions. Només podíem guanyar a pilota parada o amb un contraatac enxampant l’esquena dels laterals. Ho vam fer a l’inici del partit, quan estàvem frescos. Me’n recordo de la jugada. Parlant amb el Pep em va dir: ‘No fa falta que me la recordis que me’n recordo jo sol’.

–Aquell Barça del triplet vorejava el descens en la tercera jornada. Ni el Pep ni ningú et diran mai que han pensat a perdre res, però tots tenim el nostre costat caganer. Als futbolistes els inculquem idees en positiu, a guanyar i després ja veurem, però tu penses: ‘¿I si perdem?’.

–Per Los Pajaritos hi van passar Arconada, Kresic, Unzué i Pacheta. Pacheta era el director esportiu quan van cessar Kresic. S’acabava de treure el títol. Va ser molt honrat i em va dir: ‘Mira, volen que agafi l’equip. Tinc l’avantatge d’haver sigut professional, però amb unes limitacions en els entrenaments. Et diré el que vull i tu decidiràs com ho fem’.

–¿I amb Unzué? Va ser enriquidor. Ens va ensenyar la idea del Barça del joc de posició, atacar bé i ordenadament per estar a prop de la pilota per recuperar-la abans. Em va deixar marge per a l’estratègia, a tots dos ens agradava. Jo crec que li vaig obrir una mica les mires a altres possibilitats, respecte que el Barça és una cosa i els altres equips i la Segona són un altre món.

–N’ha après amb la pràctica. El planter del Numància i ser segon entrenador ha sigut gratificant. Ha sigut la meva biblioteca particular. Vaig cometre errors en una fase en què no tenien repercussió.

 

–És un apòstol del 3-5-2, un sistema gens habitual a Espanya. No té res a veure el 5-3-2 de Lotina amb el del Girona, potser només al principi, quan vaig agafar l’equip últim i a 9 punts de la salvació, després d’un 4-0 amb el Sabadell jugant amb deu. Si els dos entrenadors anteriors havien jugat amb quatre defenses i els havia anat malament, alguna cosa havia de canviar. Ni que fossin les rutines.

"Al Girona ara som a anys llum del que em vaig trobar. És de bojos. Hi ha guió per escriure una pel·lícula de suspens i que ens donin un Goya" 

-¿3-5-2 o 5-3-2? Si es veu el 3-5-2 és perquè som dominadors, estem jugant bé, perquè el nostre lateral pressiona el lateral contrari al davant. Al Girona el canvi s’havia de produir des del primer moment. Al principi jugàvem com un equip petit, defensant. Ara som un equip dominador que treballa el joc de posició per adquirir més precisió en la passada.

–¿Com era el Girona? Jo vaig arribar amb una mà al davant i una altra al darrere. Som a anys llum del que em vaig trobar. Sembla mentida que el futbol pugui canviar tan ràpid. Hi ha guió per escriure una pel·lícula de suspens i que ens donin un Goya. I que després la portin als Oscars, i si allà els americans entenen alguna cosa, potser també ens el donen.

–¿Però què hi havia? Vaig venir perquè em va trucar Oriol Alsina. Havia deixat el Numància perquè no em volia acomodar. La gent em deia que no tindria problemes per trobar equip, però ningú em trucava. Del juliol al març vaig fer de pare, d’home de casa, vaig aprofitar per veure futbol. A vegades anava a Madrid, fins a tres partits en un dia.

–Es devia fer llarg… Al principi penses: desconnectaré, m’oxigenaré, però quan passen tres mesos així…

–I li va trucar Alsina. ‘És una oportunitat enverinada’, vaig pensar, però que seria una experiència personal comprovar si era capaç de fer el que havia fet a Sòria. Volia que em veiessin en un lloc on no em coneguessin.

 

–Va començar amb dues derrotes. Contra el Múrcia vam fallar un penal, van arribar un cop i ens van fer un gol. El segon, a Gijón. Ens vam posar 0-1 i ens van guanyar 3-1.

–El tercer, contra l’Alcorcón. Era el ser o no ser. Vam guanyar. Estava content, però estava sol. No coneixia ningú. Vaig pensar a celebrar-ho d’alguna manera. Anava pel centre, vaig veure que al cine feien Ocho apellidos vascos i hi vaig entrar. Només érem dues persones a la sala. Així vaig celebrar el meu primer triomf amb el Girona.

 

–Va salvar l’equip i es va quedar. La gent va saltar al camp, cantava «Machín, queda’t» i una mica sense pensar-m’ho, vaig decidir quedar-me. Tot i la crua realitat que vivíem.

"Estàvem en una llei concursal. No em podien pagar gaire. Em costejaven la casa, la llum, internet, el pàrquing i tenia un petit sou per viure. No vaig tenir ni prima per mantenir-nos a Segona" 

–¿En quin sentit? Estàvem en una llei concursal. L’administrador no volia ni fitxar-me perquè no em podien ni pagar. Em costejaven la casa, la llum, internet, el pàrquing i tenia un petit sou per viure. No vaig tenir ni prima per mantenir-nos. Potser no s’ha de dir, però va ser així. Creia que la mereixia però em van respondre: ‘La prima és el contracte de l’any que ve’.

–¿I com van reforçar la plantilla? Ens van dir que hi hauria uns diners, però no hi va haver ni un duro. Vam haver de convèncer, i aquí hi entra Quique Cárcel, tres vaixells insígnia com Jandro, David García i Juanlu perquè s’abaixessin el sou per poder fitxar nois ¡de Segona B! Vam portar Cifu, jo coneixia Lejeune, que estava oblidat en un càmping i a qui vam convèncer perquè tornés a jugar, vaig pescar Sandaza, a qui no volien al Lugo amb fama de polèmic... Vam fer un equip de supervivència que va ser un equipàs perquè va sumar 82 punts. A un nivell i a una intensitat... Tenien uns ous...

–¿Com els motivava? No ens pagaven a temps. Els tranquil·litzava: ‘Si realment ens falten els diners per pagar la hipoteca, ens busquem la vida i ajudem a qui ho necessiti de debò. ¡Si estem tot el dia entrenant, si ens falta temps per gastar! Penseu que tenim tres mesos en un termini fix que acabarem cobrant del fons de compensació. I si volem seguir en el futbol professional, l’hem de fer grossa.

–Fer-la grossa era… Era mantenir-se. Però a poc a poc ens dèiem: si hem guanyat aquests, podem guanyar aquests, i aquells. I si hem arribat fins aquí, podem arribar més lluny. Al final, gairebé pugem. Després el club ja va canviar i vam fitxar jugadors amb els diners que ens havíem guanyat nosaltres en el repartiment televisiu.

–Res a veure amb aquest Girona. De llibertat esportiva sempre en vaig tenir. Amb els nous propietaris va millorar l’estabilitat econòmica. Una cosa és cobrar dos mesos després i una altra és cobrar el dia 25, abans que s’acabi el mes. És de bojos això del Girona, em venen al cap tantes coses que han passat, amb el propietari anterior... Episodis de pel·lícula. Per a un Goya, saben.

 

–I Machín al Camp Nou. Si em diuen tot això fa dos o tres anys els hauria dit: ‘Escolta tio, toca de peus a terra i oblida-te'n'. Mai havia pensat que viuria aquesta situació. Si vols alguna cosa t’ho has de treballar; jo sempre m’he fixat reptes ambiciosos, però pròxims.

"Valverde ha sigut capaç de revertir una situació molt negativa. Ha pencat molt en la seva carrera. I és molt meritori. Ha donat el seu segell a l'equip. A vegades, ha utilitzat un 4-3-3, però és habitualment un 4-4-2 o un 4-4-Messi fes el que vulguis- i Suárez al davant"

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

–¿Què en pensa de Valverde? Fem una reflexió: què pensava el comú dels mortals quan va marxar Neymar i on és el Barça. El valor de Valverde és no haver donat més importància al fet que se n’anés un dels vaixells insígnia sense tenir temps gairebé de fitxar ningú més i amb el substitut que es lesiona a la primera ocasió. Ara ningú en parla d’això, només es parla del fet que el Barça ho fa molt bé, de com ha anat encaixant totes les peces, amb números de rècord. Ha sigut capaç de revertir una situació negativa i que el Barça segueixi sent guanyador com els últims anys. És un entrenador amb un bagatge altíssim de bons resultats, de fer un any bo i un altre de millor.

–També li ha costat arribar. Ha pencat molt en la seva carrera i és molt meritori. També ha donat el seu segell a l’equip, començant pel sistema. A vegades, ha utilitzat un 4-3-3, però el Barça juga habitualment amb un 4-4-2 o un 4-4-Messi fes el que vulguis-i Suárez al davant.