Paulinho arriba puntual

El seu nom va aparèixer al juny, però va fitxar a l’agost. Era dels fitxatges «que no són tan il·lusionants», en paraules de Josep Maria Bartomeu, però, fins ara, ha sigut el més aplaudit de les quatre incorporacions. José Paulo Bezerra Maciel Júnior segueix fent parlar, però per bé.

Paulinho ja és un símbol del Barça de Valverde, acabi com acabi la temporada. Va aterrar procedent de la Xina, del Guangzhou Evergrande, un lloc de retir, i a una edat, 29 anys, impròpia per a un projecte renovador. Venia per ser part del fons d’armari i dissabte, al Bernabéu, serà titular. Igual que en la meitat dels partits jugats fins ara. S’ho ha guanyat pel rendiment ofert, reconegut fins i tot per la cort de detractors de la seva adquisició, més per les seves virtuts i el concepte en si de l’aposta esportiva que representava que per les solucions que podia brindar a l’equip. I aquest era, justament, el seu principal valor.

«És un jugador titular de la selecció brasilera, amb una tècnica i un físic importants. No hi ha un perfil com ell a la plantilla i ens pot ajudar des d’una altra perspectiva. Ens donarà versatilitat», va ser la descripció de Valverde sobre els motius de la seva adquisició, per 40 milions, el 17 d’agost. Ni un cèntim menys dels 40 milions que demanava el Guangzhou.

Superant prejudicis

Paulinho ha derrotat els prejudicis. La seva principal victòria, no l’única ni la primera. Personifica el triomf de la constància i l’abnegació. Els dos últims gols al Deportivo en són el millor exemple: va caçar dos rebots dels cinc pals que va sumar el Barça. La pilota va lliscar cap als seus peus. Sí. Els seus. Els de ningú més. Perquè era ell qui estava allà, qui seguia corrent darrere de la jugada, exercint de tercer davanter.

Ho és, el tercer davanter, en nombre de gols. En suma sis, menys que Messi (14) i Suárez (9), i més que Alcácer (2), l’irregular Deulofeu (1), el convalescent Dembélé i el dimitit Arda. I més que Cristiano (4) i Benzema (2) al Madrid.

Sempre al lloc just i en el moment oportú. Paulinho arriba puntual a la cita amb el gol, que per un altre costat és una valuosa coartada per als defensors del brasiler. La fortuna (¿o és la fe? ¿o la constància? ¿o la intuïció?) que li va somriure davant el Depor és la mateixa que l’havia col·locat al lloc precís on Kepa va rebutjar la pilota a Bilbao i la mateixa que el va orientar per caçar la pilota extraviada a l’àrea del Leganés.

Més estudiat era el moviment estratègic per picar amb el cap un córner davant el Las Palmas. I més treballat va ser el xutàs amb la dreta al Getafe. L’únic amb més d’un toc. El primer que va marcar amb el Barça, i que va relaxar el nas arrufat dels haters perquè va permetre remuntar el marcador i evitar l’ensopegada que hauria abonat la desconfiança en l’equip, encara fresc (un mes exacte) la patacada contra el Madrid al Bernabéu.

Paulinho va aterrar a Barcelona l’endemà de la Supercopa, fet que no va contribuir a suavitzar el deprimit ànim dels culers, encara commocionats per la marxa de Neymar. El canvi de cromos entre brasilers semblava insultant.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

«A l’arribar era molt qüestionat i està fent coses impressionants, està oferint un gran treball i molts gols», explicava Rivaldo amb certa admiració no exempta de comprensió pels humils orígens de tots dos i el recel inicial que despertaven. Més greus que els futbolístics van ser els prejudicis que va haver de superar Paulinho al llarg de la seva vida. Els va explicar en una entrevista a EL PERIÓDICO quan rememorava el llarg viatge, estrany i erràtic, que va traçar per acabar al Camp Nou, on l’esperava Messi per abraçar-lo i acollir-lo, i passar bones estones com quan li havia mussitat, al juny, en un amistós Brasil- Argentina: «¿Què? ¿Anem cap a Barcelona o no?».

Paulinho va venir 13 anys després d’haver sortit, amb 16, del Pao d’Açúcar brasiler. Sent juvenil, es va aventurar a ser professional a Lituània, al Vílnius, on va descobrir el racisme, i va fugir cap a Polònia, on es va topar amb l’engany. Va tornar a casa, decidit a deixar el futbol. El va abandonar fins que la seva primera dona el va avergonyir: «És una falta de respecte pels teus pares. ¿Oblidaràs el que van fer per tu?». De sobte ho va recordar. I es va tornar a posar les botes. Va tornar a durar poc en el segon vol professional sense sortir del Brasil. Amb el Bragantino i el Corinthians, on va guanyar els seus primers títols. La segona sortida a Europa, al Tottenham, va tornar a ser amarga (6 gols en 45 partits), i es va refugiar a la Xina, al costat de l’exiliat Scolari. Barcelona és el tercer intent. L’últim.