L''extrem Alcácer'

Era (i és) davanter centre. Però al Barça, després d’una llarga travessia assegut a la banqueta (en el 48% dels partits ni s’ha tret el xandall de suplent), brilla més enganxat a la banda que de pur 'nou'. Així és la curiosa vida de Paco Alcácer, un davanter fitxat l’estiu passat després que altres (Gameiro i Vietto, per exemple) es neguessin a venir. 

Ell, en canvi, va acceptar deixar el braçal de capità a Mestalla (amb 22 anys era el més precoç de Primera) i fer les maletes rumb a Barcelona (el traspàs va costar 30 milions) sabent des del primer instant que l’esperava un fosc futur: viure sota la inacabable ombra del millor trident del món (Messi, Neymar i Suárez), el que juga tots els minuts i no descansa mai.

Alcácer va arribar i no va jugar pràcticament gens de l’agost al desembre, però va tenir l’honor d’esgotar, això sí, els 90 minuts de dos partits: l’eliminatòria copera amb l’Hércules. Assumit cada cop més el seu paper marginal en l’equip, Luis Enrique havia d’aixecar, una vegada i una altra, la veu per sortir a defensar-lo, cansat com estava que no paressin de preguntar-li per ell.

    «Hauríeu de deixar en pau Alcácer», va cridar el tècnic als periodistes a finals de novembre quan el debat sobre la utilitat del seu fitxatge es va instal·lar de forma definitiva. Passaven els mesos i tot continuava igual en la nova vida blaugrana d’un 'nou' que va venir per donar minuts de descans a Suárez. En realitat, el 'quart davanter' no era ell sinó Arda Turan.

DE LA DRETA A L'ESQUERRA

Alcácer jugava poc i, per tant, tenia poques opcions de remat, fins al punt que només havia firmat dos gols en els seus primers sis mesos a Barcelona: un a l’Hércules i un altre a l’Athletic. La pressió augmentava ocultant les paraules de Luis Enrique, esgotat també de demanar «tranquil·litat» per a un jugador, ja de 23 anys, que s’enfrontava a un desafiament impossible: moure la cadira al millor davanter centre del món i donar oxigen al millor del món i a qui està cridat a ser algun dia el seu hereu. De cop i volta, es van donar una sèrie de circumstàncies que van obrir una porta inesperada a Alcácer.

Rafinha es va lesionar a Granada i llavors Luis Enrique es va inventar l’'extrem Alcácer'. Així mateix. Va jugar al Nuevo Los Cármenes, va omplir la banda dreta i va deixar, per fi, el seu primer impacte amb la samarreta blaugrana. Un gol valuós, era l’1-2 després de l’empat de Boga, aprofitant una excel·lent assistència de Suárez. O sigui, el davanter centre regalant passades de gol al seu suplent. Però no es va quedar aquí. Després, amb una assistència final a Neymar, el Barça firmava l’1-4 definitiu. 

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Des d’aleshores, han deixat en pau Alcácer, que no només va disfrutar del seu primer gran partit com a extrem sinó que abans de la caiguda amb el Juventus va tenir un altre moment de felicitat a l’exercir d’extrem esquerre. ¡Qui ho havia de dir! El primer dia sense Neymar, sancionat per la seva expulsió a Màlaga, Alcácer va ser el davanter que va ocupar el seu rol, destinat com també està ara a assumir aquesta inusual funció en el clàssic.

Era el lloc d’Arda Turan, però fa unes setmanes que no hi ha rastre d’ell, a qui una lesió muscular amb la seva selecció el fa estar més temps del que estava previst a la infermeria. Dels últims 14 partits, el turc només en va jugar dos i cap de complet. Alcácer, fora que Luis Enrique digui el contrari, ja es veu cavalcant per la banda del Bernabéu.