L''extrem Alcácer'

Era (i és) davanter centre. Però al Barça, després d’una llarga travessia assegut a la banqueta (en el 48% dels partits ni s’ha tret el xandall de suplent), brilla més enganxat a la banda que de pur 'nou'. Així és la curiosa vida de Paco Alcácer, un davanter fitxat l’estiu passat després que altres (Gameiro i Vietto, per exemple) es neguessin a venir. 

Ell, en canvi, va acceptar deixar el braçal de capità a Mestalla (amb 22 anys era el més precoç de Primera) i fer les maletes rumb a Barcelona (el traspàs va costar 30 milions) sabent des del primer instant que l’esperava un fosc futur: viure sota la inacabable ombra del millor trident del món (Messi, Neymar i Suárez), el que juga tots els minuts i no descansa mai.

Alcácer va arribar i no va jugar pràcticament gens de l’agost al desembre, però va tenir l’honor d’esgotar, això sí, els 90 minuts de dos partits: l’eliminatòria copera amb l’Hércules. Assumit cada cop més el seu paper marginal en l’equip, Luis Enrique havia d’aixecar, una vegada i una altra, la veu per sortir a defensar-lo, cansat com estava que no paressin de preguntar-li per ell.

    «Hauríeu de deixar en pau Alcácer», va cridar el tècnic als periodistes a finals de novembre quan el debat sobre la utilitat del seu fitxatge es va instal·lar de forma definitiva. Passaven els mesos i tot continuava igual en la nova vida blaugrana d’un 'nou' que va venir per donar minuts de descans a Suárez. En realitat, el 'quart davanter' no era ell sinó Arda Turan.

DE LA DRETA A L'ESQUERRA

Alcácer jugava poc i, per tant, tenia poques opcions de remat, fins al punt que només havia firmat dos gols en els seus primers sis mesos a Barcelona: un a l’Hércules i un altre a l’Athletic. La pressió augmentava ocultant les paraules de Luis Enrique, esgotat també de demanar «tranquil·litat» per a un jugador, ja de 23 anys, que s’enfrontava a un desafiament impossible: moure la cadira al millor davanter centre del món i donar oxigen al millor del món i a qui està cridat a ser algun dia el seu hereu. De cop i volta, es van donar una sèrie de circumstàncies que van obrir una porta inesperada a Alcácer.

Rafinha es va lesionar a Granada i llavors Luis Enrique es va inventar l’'extrem Alcácer'. Així mateix. Va jugar al Nuevo Los Cármenes, va omplir la banda dreta i va deixar, per fi, el seu primer impacte amb la samarreta blaugrana. Un gol valuós, era l’1-2 després de l’empat de Boga, aprofitant una excel·lent assistència de Suárez. O sigui, el davanter centre regalant passades de gol al seu suplent. Però no es va quedar aquí. Després, amb una assistència final a Neymar, el Barça firmava l’1-4 definitiu. 

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Des d’aleshores, han deixat en pau Alcácer, que no només va disfrutar del seu primer gran partit com a extrem sinó que abans de la caiguda amb el Juventus va tenir un altre moment de felicitat a l’exercir d’extrem esquerre. ¡Qui ho havia de dir! El primer dia sense Neymar, sancionat per la seva expulsió a Màlaga, Alcácer va ser el davanter que va ocupar el seu rol, destinat com també està ara a assumir aquesta inusual funció en el clàssic.

Era el lloc d’Arda Turan, però fa unes setmanes que no hi ha rastre d’ell, a qui una lesió muscular amb la seva selecció el fa estar més temps del que estava previst a la infermeria. Dels últims 14 partits, el turc només en va jugar dos i cap de complet. Alcácer, fora que Luis Enrique digui el contrari, ja es veu cavalcant per la banda del Bernabéu.