El Barça, com un fantasma

En una punta del món, a Melbourne, l’Ull de Falcó coronava Federer i condemnava Nadal, que esperava aquell veredicte tecnològic inapel·lable amb el gest de qui se sap perdut. Gairebé simultàniament, a més de 17.000 quilòmetres, a Sevilla, a plena llum del dia, una pilota de futbol i no una piloteta de tennis, es colava dins de la porteria i, per més que el Barça aixequés la mà demanant el que era, el joc va seguir com si res, d’esquena al segle en què viu com si el partit es jugués a l’Anglaterra victoriana.

«Ha entrat, ha entrat», hauria dit l’inoblidable Juan José Castillo, si la seva veu hagués saltat de la pista, on tant li agradava estar, al camp. Va entrar, però qui sap si aquell gol hauria canviat el curs d’un partit que el Barça va jugar com un fantasma, encara que de por no en va fer.

Va atrapar un punt a última hora (1-1) després de deambular una bona estona com una ànima en pena. Un punt que la derrota del Sevilla davant un gran Espanyol li va donar un lleuger valor al col·locar-lo segon. A la nit aquell consol va quedar minimitzat davant el triomf del Madrid, que el deixa a quatre punts amb un partit menys. 

Quan va aparèixer la imatge de l’últim cop de Federer a la línia, Nadal no va tenir cap més remei que ajupir el cap i felicitar Federer fosos en una abraçada. No se li podia que retreure res després d’una tremenda batalla de 3 hores i mitja que es va decidir en l’últim instant. Des del principi fins al final, tots dos van jugar com el que eren i continuen sent, en un renaixement admirable. Res a veure amb el que va passar al Benito Villamarín on el Betis, un rival menor en el rànquing, li va jugar de tu a tu a un Barça que va sortir endormiscat.

La primera imatge de Messi va ser badallant, i l’equip el va imitar. Fins que ell es va treure la son de les orelles, després de passar-se minuts sense tocar la pilota: en la primera mitja hora de la segona part en va tocar 5 i després 20 en el quart d’hora final coincidint amb el canvi de dibuix (4-2-3-1) que a punt va estar de capgirar el marcador. Suárez va marcar gràcies a una assistència seva, és clar. 

«Hahahahahaaha», va ser el missatge que va penjar Neymar al seu Instagram amb la imatge de la pilota dins de la porteria. Després n’hi va afegir una altra, en què es veu l’agafada prèvia que va patir, un penal més que clar, i que Hernández Hernández, l’àrbitre, també va deixar passar de llarg. «Segueixo amb el meu discurs: s’ha d’ajudar els àrbitres, i la tecnologia els pot ajudar, però no només en les situacions que em beneficiïn a mi, sinó en totes», va dir Luis Enrique, fidel al seu  estil de no entrar en aquestes polèmiques. «Hem d’introduir ja les noves tecnologies en el futbol. No entenc perquè no es fa», va lamentar el directiu Javier Bordas.

En el futbol ja està introduït. A la Lliga, no. Tan preocupat per la pirateria i la unificació d’horaris, el president de la LFP, Javier Tebas, en canvi, insisteix a rebutjar aquesta innovació. Ho considera una despesa excessiva per al rendiment que se li donaria. Curiosament, a Anglaterra, Itàlia, Alemanya i França no opinen el mateix, de la mateixa manera que es va utilitzar al Mundial del Brasil i a l’Eurocopa. Així que la que es fa dir millor Lliga del món és l’única de les grans que segueix tancant els ulls al que sembla un canvi obligat. És clar que per veure aquella pilota mig metre dins no fa falta ser un falcó.

UN BARÇA DESCONNECTAT

Però la tecnologia no explica la desconnexió que va patir el Barça. Luis Enrique va remoure l’alineació de dalt a baix, amb la frontera indestructible de la davantera. Allà, el trident, intocable, no es mou. Aquesta vegada, els canvis no van funcionar i el fons d’armari va fer un pas enrere, en aquest anar i venir que ha patit en diversos partits. L’ala esquerra, amb la combinació francesa, Mathieu-Digne, va fer tremolar més d’un, i el triangle del centre del camp Rakitic-Denis-Arda va agreujar la nostàlgia que acompanya les absències d’Iniesta i Busquets.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Les pèrdues de pilota i la falta d’autoritat per governar el joc, van deixar el Barça en mans d’un Betis que va estar molt més a prop de guanyar. Va tenir el 2-0 i dos pals. D’una setmana a una altra, les sensacions s’han invertit, i a la Lliga ha tornat a perdre el terreny que havia recuperat. Una pel·lícula que té pinta de repetir-se fins al final. «Fallarem tots», havia dit Luis Enrique abans de volar a Sevilla. Tenia raó. «Tinc la sensació que hem guanyat un punt. El Betis s’ha merescut més. Queden moltes jornades encara, guanyarà el que sigui més regular. Ja ho veurem», va comentar el tècnic del Barça, assumint els desajustos que va patir l’equip.

La sort és que no hi ha temps per lamentar-se i que, a diferència del Madrid, hi ha partit a la vista. Arriba la Copa, desapareguda al Bernabéu, que ahir va tornar a xiular Ronaldo a la primera meitat; arriba l’Atlètic. No sembla el mateix, però ningú millor que el Barça per saber el que l’espera. A la Lliga, en canvi, el Madrid ja és més lluny; quatre punts i un partit menys.