El gol 500 de Messi va ser amarg

Va arribar el gol 500. Tard. Massa tard. Tot i que només havia transcorregut una hora de partit i quedava una altra mitja per intentar una remuntada que va passar de ser il·lusionant a convertir-se en un miratge que es va dissipar. El gol de Leo Messi, l’esperat gol 500 que sobrevolava pel Camp Nou en les últimes dues setmanes, com un simple esglaó en l’escalada cap a la glòria, només va alimentar la flama de l’esperança una estona. Bufava molt de vent a l’estadi i el foc no va prendre.

    Només Messi portava l’encenedor per escalfar un Barça que tremola, temorós de perdre tot allò pel que ha lluitat i temorós, a més, que se’n riguin d’ell per caure en la bancarrota, malgastats tots els estalvis de punts. Neymar es va encendre amb els defenses, buscant faltes que Fernández Borbalán no va voler veure. Luis Suárez es va escalfar amb ell mateix, sense veure la pilota, sense veure les passades, sense veure la porteria, sense veure el linier amb la bandera aixecada una vegada i una altra. El trident va ser un. Sense ser el màxim realitzador de la temporada, després de dos mesos lesionats, en les ocasions més crítiques acostuma a aparèixer el mateix.

El cap cot

Messi feia cinc partits que no marcava. Semblaven cinc mesos. El culer no hi està acostumat, a tants minuts sense els gols de la seva estrella. Tampoc Messi està acostumat a períodes de sequera així i l’estampa exterior revelava el seu pesar. No ha sigut mai el més expressiu de la classe. Però el cap cot el delatava. Massa vegades s’estirava els cabells en un gest d’incredulitat. L’efemèride mereixia un premi més gran que el tuit del club destacant que va sumar el gol 450 amb el Barça. 

    Només faltava que ahir, en la travessia pel desert aparegués Diego Alves, un dels porters que li té presa la mesura. Li va fer reviure tots els dimonis molt aviat. Molt abans que s’estengués la depressió a l’estadi amb els gols de Siqueira i Mina. Li va treure dues mans i no va ser per saludar-lo, sinó per soscavar-li la confiança. La seva i la dels companys. I la de milers de culers, incapaços d’assumir tantes desgràcies seguides quan ja albiraven l’estiu. Els seguidors no van fallar a la crida d’un equip necessitat d’afecte després de tanta mala notícia seguida.

    Des dels temps del Tata Martino, com si es tractés d’una època il·lustrativa, el Barça no encadenava tres partits sense guanyar consecutius. Aquella vegada, els danys van ser més grans perquè l’equip no tenia un avantatge amb què salvaguardar-se d’un accident. N’ha patit tants, que la companyia d’assegurances ja no el cobrirà en cas d’un altre sinistre.

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

    Amb Tata (temporada 2013-14), el Barça va caure a la Champions amb l’Atlètic (com ara), va caure al camp del Granada (1-0) i va perdre la final de la Copa del Rei davant el Madrid. Aquest cop, només s’ha evaporat la diferència de la Lliga. Encara que ha arrasat els dipòsits de confiança i autoestima.

    I ara, abocat el Barça a disputar sis finals seguides, a pèl, sense marge d’error, jugadors, tècnics, directius i aficionats miraran Messi com comença a comptar cap al mil.