Desgràcia i pànic al Camp Nou

El Barça ja no juga contra si mateix, contra el record del que era fa quatre dies i que de sobte ha desaparegut, en un fenomen paranormal davant el qual costa trobar explicacions. Ahir el Barça també va jugar contra un enemic invisible, una mà desconeguda que va decidir fer-li la vida més difícil, com si no hagués patit prou, i el va condemnar a un turment terrible, massa cruel per a un equip que no s’ho mereixia. Aquesta vegada, el Barça va jugar per guanyar, però va acabar perdent un partit (1-2) en el qual va deixar l’ànima i la vida. Un partit que va provocar una sensació inquietant, com si el Barça fos víctima d’un malefici, un embruix que l’ha bloquejat i que ha arribat al Camp Nou. Ara, ja hi ha pànic a perdre una Lliga que es donava per guanyada.

 La imatge final dels jugadors capcots, derrotats anímicament, esgotats, preguntant-se què diantre està passant, dibuixa la desesperació d’un equip que marxava cap al triplet, comptant 39 partits sense perdre, i que avui és una ànima en pena després de tres derrotes seguides, destronat a Europa i amb la Lliga en perill. A diferència de la Champions, ahir a la nit no se li pot retreure gaire res. Va tenir tota la determinació que li va faltar contra l’Atlètic, una infinitat d’ocasions que no hi va haver manera de rematar. L’última, amb Piqué sol davant el porter, va retratar aquesta fatalitat, massa incomprensible per acceptar-la.

La pissarra de Luis Enrique donava una idea del que hi havia en joc. L’onze de gala menys Alves. L’onze que val per a tot des de Berlín. L’equip, això sí, es va treure de sobre el pes de la decepció i va alçar el vol de cap a peus, més intens, més ràpid, més a prop del campió que volava sobre rècords, sense rastre d’aquell aire conformista que el va condemnar a Anoeta i al Calderón. Amb prou feines sis minuts, va rematar més vegades que en aquells dos partits, Messi, Neymar, Suárez... i Diego Alves traient mans, que va continuar traient fins a l’últim minut, prolongant el martiri blaugrana. Un equip que comptava els gols a parells, amb el trident més enllà dels 100, i que, de sobte, no marca ni que el matin.

UNA TRAMA PERVERSA

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Tot semblava tan diferent que ningú es podia imaginar un guió com el que va seguir, una trama tan perversa i cruel. Just el que menys necessitava, un cop moral, ara que es tornava a sentir bé. Allà hi havia la pilota, a la xarxa, a la segona arribada del València que ni tan sols va haver d’entrar-la. Ho van fer entre Rakitic i Bravo, en el súmmum de la desgràcia, un accident massa injust per no acusar-lo per més que el Camp Nou alcés els braços.

Però l’equip va quedar atordit, descol·locat, els dubtes van reaparèixer i va perdre el fil de joc tot i que Messi va tenir l’empat al cap. Al macabre guionista encara li quedava una altra sorpresa, i va provocar que un llarguíssim atac del València, amb la pilota rodant d’un costat a un altre, acabés en el segon. Messi va ajustar les coses amb un gol 500 que no recordarà, però el pim-pam-pum que va seguir no va trencar el mal d’ull. No hi va haver manera i fins i tot el València va tenir a prop el tercer. El Barça hi va deixar la pell, sense cap signe de renúncia ni de rendició, que agreuja encara més un temor que creix i davant del qual només pot continuar lluitant. Més que mai. Com un campió.