Suárez, el pistoler

L’atac més llarg del món el va resoldre un pistoler, com s’han resolt sempre els assumptes de vida o mort. Ningú com Suárez per tancar un duel etern, minuts i minuts desafiant-se, amb l’Atlètic  tancat sense voler sortir al carrer, esperant que es fes de nit, i amb el Barça intentant entrar per tot arreu en una pressió terrible. Fins que el 9 li va clavar una puntada de peu a la porta, va entrar en aquella guarida i va començar a disparam. Pim pam pum, i llestos.

    El duel no s’ha acabat. Ningú sap qui quedarà viu. Però el Barça va salvar la pell després d’estar una bona estona amb la soga al coll. Es va salvar d’un pèl. Abans de la doble rematada del pistoler va aparèixer un àngel de la guarda, alemany, una mà salvadora que el va mantenir sobre el tamboret que ja trontollava. Ter Stegen li va donar una vida més i el Barça s’hi va agafar amb tota la seva fe, empès per un Camp Nou infernal.

    Va ser un episodi bipolar del Barça, ben bé com si fos el Doctor Jekyll i Mister Hyde, i que es va tancar amb la millor cara, amb la més reconeixible, enterrat l’esguerro del primer temps. Suárez va ser un exemple d’aquesta doble personalitat. Va estar una hora sense xutar a porta, perdut i enredat. Però a algú que tota la vida ha lluitat per sobreviure a la jungla, en aquest combat que manté des del principi fins al final, no se l’ha de donar mai per mort. No se li ha de donar mai l’esquena. Ni que sigui un uruguaià com Godín. Tan bon punt es va girar, ja era tard. Ja havia disparat. Una bala de rebot i una altra a boca de canó. Ja són 45 gols en 45 partits.

    No va disparar sol. El va acompanyar l’equip sencer, i gairebé 90.000 pistolers, que no van deixar de disparar des de la grada, incansables, sense mostrar gens de por per més que en tinguessin. Però va costar. Inexplicablement, com més bon aspecte ha ofert el Camp Nou, pitjor ha sigut la posada en escena de l’equip, lluny de la intensitat i l’empenta de la grada. Va passar en el clàssic amb l’homenatge a Cruyff i es va repetir ahir a la nit, com si els uns i els altres haguessin agafat camins diferents i fossin incapaços d’anar tots a l’una. Enfront del soroll ambiental, enfront de les ganes dels culers de fer sentir la seva veu, ja abans de començar, llançant-li el missatge a l’Atlètic que estaven preparats per al combat i que ells també lluitarien, l’equip es va quedar en silenci, més apagat que mai, com si de sobte no recordés qui era, mut i sord. Desconegut.

Xiulets contra la UEFA

La nit va començar entre xiulets. Quan va començar a sonar l’himne de la Champions, l’estadi el va xiular amb ganes, alçant les estelades, en un desafiament que continua i que s’haurà de veure quan i com acabarà. No havia començat el partit, i a Munic ja celebraven el gol del Bayern, una vertiginosa jugada a cop calent impensable quan hi ha pel mig l’Atlètic del Cholo. Va arribar el minut 14 i va tornar a sobrevolar el record de Cruyff, en un minut d’aplaudiments ple d’emoció, als quals es va sumar Simeone, pugnant amb les males sensacions que alguns ja tenien veient com estava el pati. El partit no tenia bona pinta, i els aplaudiments arribaven per cites concertades, del minut 14 al 17, de Johan a les proclames per la «independència», i alguna arrencada esporàdica per intentar trencar l’aire distant de l’equip.

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

    Només va faltar que Torres complís aquella tradició que el porta a marcar-li al Barça els gols que sol fallar davant el Madrid. Després, això sí, es va comportar com un nen tonto i l’àrbitre el va fer fora de classe. L’Atlètic va treure llavors el gen més cholista. Només li va faltar amagar totes les pilotes del camp perquè no es pogués jugar més. En cada servei de porta, en cada servei de banda, en cada falta, es posaven a escriure una instància abans de posar la pilota en joc. Minuts i més minuts desaprofitats.

    I llavors, després del descans, va sortir un altre Barça, el campió, el del triplet, el que vol seguir camí de Milà, amb el repte de repetir l’impossible. I va començar l’atac més llarg del món, interminable, sota una intensitat que accelerava el pols i la respiració, amb trets i més trets, ràfegues constants que el Camp Nou animava amb rugits. L’Atlètic va sortir més viu del que es mereixia. Amb les botes posades. La batalla no s’ha acabat. Continuarà dimecres al Calderón. Faran falta més pistolers.