Els jugadors del Barça, el periodisme i les xarxes socials: portaveus de si mateixos

No fa falta un olfacte desenvolupat per percebre que al vestidor del FC Barcelona corren vents hostils cap a la premsa esportiva. Recordem els fets: Gerard Piqué 'se salta' els micròfons després dels partits i es comunica amb els seus seguidors a través de l'aplicació PeriscopeGerard Piqué Periscope. I editorialitza sobre això: "Les zones mixtes estan molt bé i atendré la premsa sempre que em toqui. Els periodistes són bona gent i cal atendre'ls. Però a vegades passa el que passa: contestes i et tallen; després emeten el que volen, tan sols les respostes i les paraules que interessen per vendre més. Aquí no hi ha malentesos, que últimament n'hi ha hagut massa".

No és l'únic cas de jugador que ha amonestat la classe periodística. Com oblidar la cruesa de Dani Alves a través d'InstagramDani AlvesInstagram. "Avui som objectes utilitzats per la premsa perquè ells es beneficiïn, perquè ells venguin diaris. Cada vegada més es parla menys de futbol, d'estratègia, de les jugades, dels regats, dels gols, de les parades i de l'espectacle. Quina puta brossa que són". Sí, va dir per vendre més diaris... Que amarg sentir-la com una expressió antiga.

El magnífic lateral que és Jordi Alba també va vociferar a compte d'una cosa tan trivial com una cartolina groga que no li van ensenyar davant l'Arsenal. "O jo no vaig estar en el partit o alguns mitjans de comunicació van veure un altre enfrontament. I COM AIXÒ, MOLTES ALTRES COSES.... Confirmar i després informar". Una nota a Instagram que venia amb hashtags explícits i en caixa alta, per resultar més exclamatius: #DEIXAR DE MANIPULAR INFORMACIO #BASTA YA DE ENGAÑAR A LA GENTE 

REVISAR COMPORTAMENTS

Es podrien incloure en aquest repertori les freqüents frases impacients de Luis Enrique en les rodes de premsa. O l'incident físic del pare de Neymar amb unes càmeres en posició paparazziNeymar. És evident que el respecte pel periodisme escasseja en el si del brillant vestidor blaugrana. ¿Estan carregats de raons els futbolistes? Sempre costa jutjar la sensibilitat d'altres i el gruix o finor de la seva pell. Però es diria que aquesta desconfiança no és nova. Potser és consubstancial a l'ofici d'estrella del futbol. El temps sol curar aquestes ferides. A les cabines de comentaristes abunden exfutbolistes que en la seva època de glòria esportiva tractaven el de la llibreta amb desdeny classista.

No obstant, sembla que en aquests moments ha fet pòsit una animadversió més agra que en altres èpoques. La decisió de Luis Enrique de vetar els mitjans de comunicació a l'avió de l'equip reforça aquesta impressió. "Abans la relació entre el periodista i el jugador era més pròxima i personal. Ara em consta que al vestidor del Barça hi ha malestar amb algun segment del periodisme per com se'ls representa en algunes informacions", apunta Joaquim Maria Puyal, de Catalunya Ràdio, que entén la nova relació en el marc d'"un problema complex".

Luis EnriqueJoaquim Maria Puyal¿Serem cada vegada menys necessaris els periodistes com a intermediaris entre els protagonistes i els aficionats? "Vivim en una època en què els avenços tecnològics ofereixen noves possibilitats i no podem fer altra cosa que adaptar-nos. A més, el periodisme i el seu model de negoci estan en crisi i el mateix periodista ha perdut força i personalitat. Els protagonistes poden ara donar la seva versió sense passar per la intermediació periodística. Nosaltres com a col·lectiu hem revisar els nostres comportaments i enfortir-nos enfront de les pressions del poder i l'empresa", opina Puyal.

COM MULTINACIONALS

És sabut que en els últims anys el periodisme esportiu ha canviat. S'ha ampliat a territoris més rosa, més histriònics, espectacularitzant les peces informatives i teatralitzant els debats. És fàcil pensar en aquest sentit en les tertúlies televisives de la nit i noticiaris del migdia, que són els que fan enfadar principalment els jugadors. Però no som innocents els mitjans generalistes quan ens deixem seduir per la temptació del clic amb titulars cridaners. Davant aquest panorama, pot resultar comprensible que els futbolistes optin primàriament per convertir-se en els seus propis portaveus a través de la infinita varietat de les xarxes socials.

Neymar, Piqué i Alves formen, potser, el trident més prolífic. I ho són, no tan sols per la pruïja de parlar amb veu pròpia als seus seguidors i ignorar de passada el periodisme, cosa que tampoc és estrictament així, perquè, encara que molt amb comptagotes, d'entrevistes en segueixen donant. Són prolífics perquè existeix un negoci. "Són multinacionals amb cames", apunta Xavier Martín, exdirector de comunicació del FC Barcelona. "Les empreses estan interessades a associar-se a un esportista com Piqué amb 12 milions de seguidors. O amb Neymar, amb tota una indústria al seu voltant. Aquests jugadors saben monitoritzar la seva presència a les xarxes. Alguns tenen darrere un exèrcit d'experts en comunicació. Han après a gestionar la seva marca personal millor que el mateix club", opina. Apel·len, bàsicament, al 'voyeurisme' de l'aficionat amb un contingut atractiu. ¿O no és més entretingut veure Piqué ensenyant de forma desenfadada els seus bocates de Nutella (¡marca va!) i fent broma amb els seus companys a l'autocar que unes declaracions davant els micròfons a la zona mixta?

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Martín explica que en la seva època al capdavant de la comunicació del Barça hi va haver un intent per establir un protocol en l'ús de les xarxes socials. Sense èxit. No costa entendre la raó. I va intentar també obrir a la premsa el vestidor després dels partits, com a la NBA o la NFL, per "desbunkeritzar", diu, l'espai íntim. Ho va aconseguir a les seccions, no en el futbol. Allà dins tan sols hi accedeix el fotògraf oficial. Ni tan sols la televisió del club.

En aquest aspecte, no és el Barça diferent del Madrid o qualsevol altre club. Un mur separa ancestralment les estrelles del futbol i els periodistes. I els organitzadors de les competicions no han fet res per enderrocar-lo. En les motos, a la fórmula 1 o el Tour, els protocols d'atenció als mitjans són estrictes i regulars. Mals temps, doncs, per a l'intermediari futbolístic.