Henry: "Al Barça ho vaig viure tot, tot, va ser una bogeria"

Thierry Henry seurà dimarts a la grada de l’Emirates immers en un dilema. L’exdavanter (Les Ulis, França.17 d’agost de 1977), veurà el xoc dels seus equips preferits. En un hotel de Londres va compartir els seus records amb EL PERIÓDICO.

­—¿Com se sent davant el duel?  —

En una situació una mica incòmoda perquè s’enfronten dos equips en els quals he jugat. La gent sap que a l’Arsenal hi ha el meu cor, però també el Barça en té una part. El que vaig viure allà va ser increïble.

—Deu ser una mica més de l’Arsenal. 

—Sí, sí, és el normal. Hi vaig jugar vuit anys i tinc una relació amb els aficionats i el club. Però també em sento del Barça pel que hi vaig viure, pel que vam aconseguir, els sis títols, i el que vaig aprendre. Fins que no hi ets no entens què significa ‘més que un club’. El Barça és una bogeria. Per això difícil per a mi veure enfrontar-se dos equips que estimo.

—¿Què el va portar a l’Arsenal i què el va portar al Barça?

—Sóc d’una generació diferent de l’actual. Ara hi ha un munt de futbolistes que miren abans els diners que el nom de l’equip. Et plantegen una cosa així com ‘deixa’m veure el contracte i et diré si m’agrada el teu equip’. Vaig fitxar per l’Arsenal perquè volia jugar a l’Arsenal. Després, no mentiré, vaig parlar de diners, és clar. Però volia anar a l’Arsenal. Els diners no haurien canviat la meva idea. Primer guanyes títols i després vas a la porta del president a demanar. Quan vaig anar al Barça és perquè volia jugar al Barça. Era la meva voluntat. De la mateixa manera que sempre vaig tenir clar, des que tenia 6 anys, que jugaria a Nova York. El Barça és el Barça. Era el dream team, la samarreta, Cruyff, el Camp Nou, Maradona, tot allò amb el que havia crescut… Wembley, Koeman, la filosofia de joc, l’estil… 

—I al Barça ho va viure tot. 

—Tot, tot, tot. El primer any va ser molt dur. La gent no et permet relaxar-te, amb l’última victòria. Impossible. L’any del triplet, amb quatre o cinc a zero, fallaves una passada o no feies un un contra un i els aficionats t’ho feien saber. T’exigeixen guanyar i guanyar. I guanyar bé. I si hi ha alguna floritura, millor. Pots vèncer per 1-0 un dia, dos, però tres… Un altre motiu de per què és més que un club. En altres equips pots guanyar un mes per 1-0 i ningú et diu res. Al Barça és impensable.

—També a l’Arsenal va enganxar una gran època, la millor. 

—Era una altra forma de jugar. Al Barça vaig viure el mateix que David Villa: de ser davanter centre a passar, de sobte, a la banda. Sabíem on anàvem. He de dir que vaig disfrutar un munt al Barça. No es veia perquè no sóc gaire expressiu, i era una mica tancat, però repeteixo: hi vaig disfrutar un munt. A vegades, quan l’àrbitre xiulava el final, pensava: ¿Ja? A un li vaig dir: ‘Allarga 10 minuts més, va’. El que vaig viure va ser una bogeria.

 

—Començant pel seu primer any. 

—M’ho deia Samuel Etoo quan suportàvem aquella pressió: aguanta, perquè quan guanyes no hi ha millor lloc que aquest. Tenia raó. Em vaig quedar un altre any després del triplet per afrontar el Mundial. I el vaig disfrutar. L’últim dia que vaig trepitjar l’estadi em vaig quedar mirant i assaborint allò per recordar-ho sempre.

—Va formar part de la primera versió del trident. 

—Els tres són increïbles. Estan en el moment just, culminant, de les seves carreres: tenen una edat semblant, se senten bé junts, són amics… Nosaltres no estàvem malament, que va. Ells són d’una mateixa generació. Jo vaig arribar tard al Barça, molt tard, i ells estan en l’edat ideal.

—Messi era vuit anys més jove. 

—Per això dic que ells estan en la seva plenitud. Quan vaig venir, jo estava cap al final de carrera, Sam, en el moment bo i Messi, pujant.

—¿Aquest equip està més focalitzat en la davantera que aquell? 

—Es parla més d’ells pel nivell que exhibeixen. Però si no tinguessin un Iniesta al darrere, un Alves que roba pilotes sense parar, un Alba que fa 42 carreres de 100 metres… Els tres són uns fenòmens. No oblidem Rakitic, que va assumir el paper de Xavi, ¡i Xavi era Xavi! Fa un any hi havia dubtes perquè Suárez no marcava gols, però ja feia uns moviments que t’hi cagues, com Etoo, defensant i creant espais. I al que ha fet Luis Enrique se li ha de donar molt de crèdit. No s’entreveia un triplet després d’Anoeta i va saber maniobrar l’equip. 

—¿La diferència del trident, en definitiva, és que Neymar té set anys menys que vostè? 

—Però ja té 100 gols. Dos-cents partits amb el Brasil… ¿Ha renovat ja? Espero que firmi. És important que hi hagi un successor per a Messi. Són dos genis. La situació del penal, per exemple: paguem per veure coses diferents al camp. ¡Com ha de ser una falta de respecte! Una falta de respecte és fer-li un túnel a un paio, esperar-lo, fer-n’hi un altre, esperar-lo i fer-li el tercer. Si et dóna una puntada, t’aguantes. Però fer un túnel i sortir en carrera… El que volem veure són genialitats, tios com Messi, Neymar…

—¿Com a analista també demana això? —

És clar. Vull veure futbolistes que em facin sentir que he de pagar per veure’ls. Tothom pagaria per veure el Barça. Encara que fora gratis. La gent seguiria pagant.

—¿Des de dalt veu coses diferents de les que veia al camp? —

Moltes. A més, estic fent el curs d’entrenador i he obert els ulls. Quan ets futbolista parles amb el míster de tu, et preocupes del teu joc. Però l’entrenador arriba a les set del matí, se’n va a les set de la tarda i ha de pensar per tots. Prepares un entrenament i et falta un jugador, et sobra un peto, has de reorganitzar l’exercici… I ell, sol, respon davant tots: el president, el jugador, el periodista…

—Sol davant el perill. —

Jo no tenia en compte moltes d’aquestes coses quan era futbolista i ara em pregunto: ¿qui ajuda el paio que ajuda a tothom? ¿Qui s’interessa per l’entrenador? ¿Qui li pregunta al míster com està, com se sent?

 

—Ningú.

—Exacte. A tothom li és igual el que li passi. Només li preguntem per l’equip, pels resultats i no pel seu estat anímic, si necessita alguna cosa. Tampoc ho vaig fer jo mai. Mai vaig anar a veure el meu entrenador per parlar amb ell i saber com se sentia.

—¿I serà entrenador?

—Sí. No sé per què, però vull ser entrenador. És el meu esport i vull aportar-hi alguna cosa. Sempre he respectat els meus entrenadors i ara els admiro. Coses tan senzilles com decidir les mesures en un joc de possessió: si és massa petit no aconsegueixes el que busques, si és massa gran, perds intensitat i tampoc. Com a jugador era dels que deia coses, que si falta un peto, que si això, que si allò.

Notícies relacionades

El missatge d'Henry a Pires: "Messi no s'ha posat nerviós"

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

—¿Voldria un Henry al seu equip? —

Crec que sí. Perquè aquesta actitud vol dir que el jugador està pendent. Com Xavi, també, que ho veia tot. Ser entrenador és molt, molt, molt difícil. La gent desconeix la preparació que exigeix i la pressió que existeix per guanyar, dirigint futbolistes que són reis als seus països. I al Barça no és fàcil aguantar i gestionar tot això.