Aleix Vidal: "Algú allà dalt ha fet justícia amb mi"

Aleix Vidal ha tornat al punt on van començar els seus somnis: el Barça. Però enmig ha viscut un llarguíssim viatge ple de decepcions i soledat que va estar a punt de trencar les seves il·lusions. Mai es va rendir tot i que res li ha sigut fàcil. Se li van tancar moltes portes i ell no va deixar d’obrir-ne d’altres. Fins que va trobar el paradís a Almeria i, de sobte, la vida li va canviar. D’anar cap avall, molt a prop de perdre’s com tants altres, a iniciar una ascensió que ha acabat portant-lo al Barça de Messi, Neymar, Suárez, Iniesta...    

–El seu viatge fins al Camp Nou ha sigut llarguíssim.

–Sí, sí, és una història interessant (rialles). Barça, Espanyol, Madrid… i molts equips més. Hi ha un moment, amb 21 anys, en la meva època al Mallorca que vaig pensar que ja no tindria possibilitats. No aconseguia sortir del món de la Segona B i pensava que no podria viure d’això. Llavors et planteges moltes coses. Potser no deixar el futbol però sí jugar només pel mer plaer de divertir-te. I res més. Però bé, vaig decidir marxar a l’Almeria i allà va canviar tot.

 

–Ha patit moltes decepcions i sempre ha tirat endavant.

–Mentre era jove no em cansava de veure com les portes se m’anaven tancant una darrere l’altra. Veus que encara tens temps. Però quan ja tens una edat... les coses canvien. Mai vaig pensar a deixar-ho del tot, malgrat que en moments en què estàs calent o veus situacions que tu consideres injustes, penses: «Òstia, ¿per a què seguir treballant? Si treballes i dónes el 150 per cent i un altre que dóna el 20 té moltes més oportunitats que tu». Però això ha passat sempre i seguirà passant. N’hi ha que han de donar molt més per arribar i d’altres que amb la meitat en tenen prou. Veia que tot es complicava i quan vaig arribar a l’Almeria, vaig pensar: «És la meva última oportunitat per anar a mort i mostrar tot el que tinc». Si no hagués sortit bé, no sé que seria de mi ara.

–Ha tornat al Barça després que el descartessin com li va passar a Alba, amb qui va coincidir.

–Sí, hi vaig estar un any quan era infantil i em van descartar aquella mateixa temporada. Poc abans del torneig de Brunete van fer una selecció per participar-hi. I de tots els que hi havia només dos nens es van quedar sense anar-hi: jo era un d’ells. Ja veia que no tenia gaire futur aquí (rialles), almenys amb aquell entrenador.

–També va passar per l’Espanyol...

–Primer vaig estar un any al Madrid, però va ser difícil perquè no vaig jugar gens. I a l’Espanyol és on més temps vaig estar, tres anys, encara que en realitat és com si no hi hagués estat. No vaig arribar ni a posar-me la samarreta perquè em van cedir. Així que no tinc cap sentiment, ni a favor ni en contra. 

–I quan veu que no acaba d’arrencar enlloc, ¿no és fàcil enfonsar-se i renunciar?

–Quan em va passar amb el Barça i el Madrid no vaig pensar que tot s’acabava allà. Era molt jove. Després vaig fer bones temporades, però veus que no tens recompensa i allà és quan decideixo trencar una mica i me’n vaig a Grècia. Tenia 17 anys. ¿Per què a Grècia? A la secretaria tècnica de l’Espanyol hi havia Paco Herrera i em va dir que era una bona opció malgrat que encara era juvenil. Era la Primera Divisió grega, però tampoc hi vaig jugar gaire. Vaig tornar aquí i vaig poder firmar per la Pobla de Mafumet quan quedava només mitja hora perquè es tanqués el mercat. Llavors em va sortir una bona temporada de Tercera. Però no em van deixar fer la pretemporada amb el primer equip del Nàstic i me’n vaig anar. ¿A on? Al Mallorca. A Segona B.

–Llavors va arribar l’Almeria...

–Si, sí. Vaig dir: «D’acord, hi vaig però amb una condició, que em deixeu fer la pretemporada amb el primer equip. Si no, em quedo a casa. Fins aquí hem arribat». I vaig tenir sort i em van dir que sí. I llavors em vaig trobar amb Lucas Alcaraz. I allà va canviar tot. Si la meva carrera anava sempre cap avall de sobte va començar a anar enlaire. Més avall ja no podia anar (rialles). I ara més amunt tampoc. Sóc al Barça. Millor no puc estar. Ara, el que vull és guanyar títols.

–Alcaraz li va canviar la vida.

–I tant. No sé realment quina paraula fer servir… Sí, és el meu heroi, la persona que confia totalment en mi i que em permet mostrar el que sóc perquè estic tranquil. És veritat que, al final, cadascú té el que té per mèrits propis. Però també és veritat que si no arribo a coincidir amb ell, possiblement no seria aquí. Segur que no hi seria.

–Era la seva última oportunitat. 

–Sí, era la meva última bala. Ho sabia. I em va sortir bé. No sé si hi ha algú allà a dalt, al cel, que amb mi ha fet justícia. Tampoc sóc una persona diferent de la resta. Deu haver-hi altres persones que han viscut coses com jo o fins i tot pitjors. Fins als 22 anys tot era treballar per intentar pujar, però era tot tan difícil i cada vegada pitjor. I des que vaig arribar a l’Almeria, tot va canviar, tot va ser bo i espero que segueixi així.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

–Ha tingut molta persistència i molta confiança en si mateix.

–Jo volia fer una pretemporada per demostrar el meu nivell. Per això hi insistia tant, a tot arreu on anava. Però ni tan sols em deixaven aquesta oportunitat. Sabia que hi havia jugadors bons, però també sabia que tenia confiança en mi mateix i un bon nivell. Si no hagués valgut, jo mateix m’hauria dit: «D’acord, ets jugador de Segona B, no de Primera ni de Segona». Ho hauria assumit. Jugues fins que et retiris i després ja viuràs del que sigui. Però volia demostrar el meu nivell. Tenia clar que estava per sobre d’on estava jugant.