Badada fatal del Barça en Mestalla (1-1)

Les badades, siguin quan siguin, a l’inici o al final, es paguen car. Governar els partits amb l’autoritat amb què ho va fer el Barça a Mestalla no serveix de gaire si després una pilota anglesa, de punta a punta del camp, serveix perquè Alcácer desmunti l’estructura defensiva blaugrana perquè Santi Mina, amb el seu empat, aixequi la decaiguda grada de Mestalla. El líder va jugar molt bé a la primera part, però va rematar de pena. Va jugar pitjor a la segona i quan creia que tenia dominat el partit, va topar amb un fatal empat. 

Va passar. A vegades, passen situacions increïbles en el futbol. I va passar. Fins i tot Messi va fallar. Incloent-hi un explosiu Neymar. I també un eficaç Suárez. Però es va acabar la primera meitat a Mestalla i el valencianisme, abatut com estava, va celebrar una recuperació de pilota com si fos gol, orgullós d’acabar amb la porteria a zero. 

No, no és gens habitual que un equip tan demolidor com el Barça falli tant. Tant en el remat final com en l’últim regat o la penúltima passada. Però va passar. Va passar que el conjunt de Luis Enrique es va estavellar contra la seva ineficàcia, mentre Voro, un tècnic interí, es fregava els ulls a la zona tècnica del vell, però renovat Mestalla.

ELS VOLS DE NEYMAR

El guió del partit es va desenvolupar com estava dissenyat. El Barça governava la pilota imposant la seva dictadura (el 68% de possessió a la primera meitat), rematava com sempre (nou xuts), però fallava més que mai. Només un a porta i amb la dreta de Messi perquè Jaume, el meta del València, atrapés amb senzillesa. El guió va resultar tan previsible que la primera pilota que va tocar Piqué va provocar una tempesta de xiulets. I així durant tot el partit, malgrat que la força dels xiulets anava minvant, més espantat Mestalla de contenir la respiració cada vegada que Neymar volava per la banda esquerra.

Perquè Neymar no corria ni es desplaçava sinuosament. Neymar volava amb elegància ridiculitzant a cada acció Vezo, un lateral que no és lateral, deixant bonics moments de futbol. Aquell control orientat per sortir en velocitat, aquelles tres assistències a Messi, que curiosament no va aprofitar, aquell regat sortint en parat que va transformar, novament, Vezo en una estàtua de sal... Delícies de l’11 que semblava el 10. Meravelles de Neymar convertit en el líder de l’equip, mentre Iniesta s’inventava passades màgiques amb el propòsit de superar un encongit i tímid València que va acabar els 20 minuts finals de la primera part comprimits a la cuina de la casa de Jaume.

Així va acabar la primera part, així va començar la segona. A més, el València va entendre que havia de desconnectar els blaugranes utilitzant el joc típicament italià. No tant per l’agressivitat sinó per provocar interrupcions i les constants pèrdues de temps que alentien la velocitat de la pilota blaugrana, provocant, i amb el pas dels minuts, més frustració encara. Fins que Messi, més enganxat a la banda dreta que a l’inici, es va inventar una assistència aèria a Suárez, que va sortir amb l’avantatge d’estar en una posició dubtosa. Però el nou no va mirar a ningú, ni tan sols el linier, que entenia que no cometia cap il·legalitat en aquella carrera que va guanyar amb les seves cames. I, sobretot, amb el seu cos fent caure Abdennour amb la seva intel·ligència tàctica. Al València, que no li quedaven forces per a res, ni va protestar el gol del nou.

SOBTADA APAGADA

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

 En una altra de les curioses contradiccions que sacsegen diàriament el futbol, el Barça anava guanyant el partit quan pitjor jugava. I en una acció dubtosa. Just tot al contrari que al primer temps. I després, quan el seu futbol ja no era tan elèctric ni vertiginós, va trobar la recompensa que se li va escapar abans. Va semblar, a més, que el gol de Suárez va exercir un efecte hipnòtic. El Barça es va apagar llavors. I, com és lògic, el València va entendre que era el seu moment. Una pilota llarga a l’esquena de la defensa blaugrana va retratar els dos centrals (Piqué i Mascherano) perquè Alcácer, llest, murri, hàbil, deixés la pilota de la seva vida a Santi Mina. Un imponent xut de l’exdavanter del Celta per afusellar Bravo i, de passada, silenciar l’equip de Luis Enrique.

De cop, sense que el conjunt de Voro llancés cap avís al marge d’un mans xut de De Paul des de fora de l’àrea, va trobar l’empat. I el Barça que es va voler endur la pilota a casa va descobrir que tot es va acabar de mala manera, amb retrets per haver perdut un triomf que era una fortuna. I va tornar a casa amb un trist punt, deixant un rastre d’estranya vulnerabilitat en un equip que es creia invencible . Un error, dos punts menys.