Una gran imatge periquita

El cabreig d'Abraham, captat per les càmeres de televisió, al retirar-se a la banqueta, és l'evidència de la intensitat que ahir va posar l'Espanyol en el derbi, i que va ser mereixedor d'algun cosa més que sortir derrotat per un únic titubeig defensiu en més de 90 minuts. El jugador de Cornellà expulsava els seus nervis lamentant probablement que, malgrat el joc ordenat i d'haver neutralitzat durant tot el partit les estrelles milionàries del Barça, l'equip se n'aniria cap a casa sense res.

L'Espanyol es va merèixer que la rematada de Víctor Sánchez per darrere de Mascherano o la de Sergio García en els minuts finals haguessin entrat, i haver-se pogut emportar un premi del Camp Nou. Però ningú ha dit mai que el futbol sigui just, i la veritat és que un any més els periquitos surten derrotats del derbi. Derrotats pel que fa als números, no per la imatge ni moralment, però d'això no es viu.

Les cròniques parlaran d'un Barça fluix, de baixa intensitat i sense les idees clares. Però això serà només una interpretació parcial de la realitat. Alguna cosa hi va devia tenir a veure en això un Espanyol molt ben posicionat en defensa i concentrat fins al final. Quan Raúl Rodríguez li pren netament la pilota a Neymar, o Fuentes frena Messi, és mèrit dels blanc-i-blaus, indiscutiblement. I parin atenció en els noms que estem comparant. És per sentir-se orgullós de ser periquito.

Algú a Twitter responia a aquest orgull amb un «us conformeu amb poca cosa». Es tracta d'un comentari llançat des de la falta de perspectiva que sovint afecta els seguidors dels equips poderosos. Vist arran de terra, amb el panorama més ampli que es té des d'aquí, és evident que s'ha d'elogiar l'Espanyol d'ahir. No sempre el resultat respon a la imatge donada. Fins i tot moltes vegades es pot guanyar jugant malament. En tenim moltes proves recents.

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

El fet és que l'Espanyol va tornar a motivar-se davant un dels grans, com el dia de l'Atlètic de Madrid, i que Aguirre va encertar la tàctica aquesta vegada. Thievy i Torje van deixar bon regist de boca i certa esperança. Aleshores, pregunto: ¿Tenim dret a demanar que aquestes condicions es donin també quan els partits semblen més assequibles? Plantar cara als  gegants està molt bé i ens permet mantenir viu aquell orgull del qual parlàvem, però aquell mateix nivell d'intensitat davant rivals de menys calibre, a més a més, acostuma a donar resultats pràctics. A veure si passa en les jornades pròximes.

Permeteu-me abans d'acabar una nova menció entusiasta a Kiko Casilla. Es mereix tots els elogis i totes les hipèrboles per les seves actuacions diumenge rere diumenge. Ahir, per cert, vaig recordar els dies en què va debutar amb l'Espanyol, substitut ocasional, amb algunes comprensibles inseguretats. En aquell moment, molts se'n reien d'ell. Probablement ahir ja no se'n recordaven d'això.