Saber que es pot

He estat en sisfinal four, quantitat més que suficient per aprendre una regla fonamental. En aquest moment cabdal de l'Eurolliga hi ha un aspecte que compta per sobre de qualsevol altre factor tàctic o físic: l'equip que té més números de guanyar és el que millor gestiona la pressió, ja sigui els dies previs o en el moment del partit. Hi ha un punt que s'està tenint poc en compte però que pot jugar a favor de l'equip dePascualde cara a superar la semifinal a Londres.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Per explicar-ho millor, permeteu-me que us narri una petita història. Corria l'any 1996, després de Munic, Saragossa i París, i l'equip s'havia tornat a classificar per disputar una altra gran cita europea. Però en aquella ocasió el primer rival era el mateix amb qui els tocarà lidiar als dePascualaquest divendres, el Reial Madrid. ¿I què va passar? D'entrada, que la mentalitat deKarnisovas, Godfread, Ferran Martínez, Xavi Fernández, Galileai servidor, entre altres, era curiosament diferent de la d'altres ocasions. El motiu que no hi hagués ni de bon tros tanta tensió com en anteriors finals era senzill: més enllà d'una altra gran cita europea, es tractava d'un clàssic més. Important per les seves conseqüències, però en la base gens diferent del que podia significar el fet de trobar-te amb el Madrid en qualsevol altre partit de la Lliga. I de fet, alsArlaukas, Savic, Pablo Laso, Mike Smith, AntúnezoMoralesde llavors ja els havíem guanyat en quatre ocasions aquella mateixa temporada. Estava clar que, encara que l'embolcall fos diferent -i malgrat que els blancs es presentaven amb l'imbatibleObradoviccom a entrenador (en aquell moment vencedor dels sis partits de final fourque havia disputat)-, tot se circumscrivia a repetir una gesta que ja sabies perfectament que podies fer. D'aquí ve que el partit, per sobre de significar el desitjat pas a la tan anhelada final de l'Eurolliga, es tractés simplement de guanyar el teu rival de sempre... una vegada més. I així va ser.

És cert que nosaltres no estàvem tan afeblits com arriba ara el Barça a Londres, però també ens hi presentàvem amb més problemes de lesions que els d'Obradovic. Anàvem justos de pivots.Quique Andreuva quedar definitivament descartat, iGodfreadiFerran Martínezsortien de lesions. En el joc exterior,Xavi Fernándezseguia arrossegant problemes de tendinitis. Però la victòria contra els blancs no només ens va donar molta moral sinó que va provocar un altre fet important: de sobte ens vam trobar completament ficats en la competició, sense cap mena de sentiment negatiu de pressió i davant la millor ocasió que fins llavors havia tingut l'equip de guanyar la primerafinal four. Recordo que fins i totEpiva escriure un article en què assegurava que el vencedor d'aquell primer partit seria el guanyador de l'Eurolliga. I no es va equivocar. Hi ha un document al museu del FC Barcelona que dóna fe d'això.