Pep se'n va però Tito continua la seva obra

"Ajudeu el Tito, per favor no el deixeu sol". Abans de fer saber a tothom la seva decisió d'abandonar el Barça («estic buit, sento que ja no puc donar més, necessito omplir-me», va argumentar) , Pep Guardiola va deixar el santuari de Sant Joan Despí, l'escenari on més hores han passat junts en aquests gairebé quatre anys, un missatge cap al seu amic de l'ànima. Que el cuidin. Ell també ho farà, però des de la distància. En endavant res serà el que era. El Barça va viure ahir un dels episodis més emotius de la seva història. L'adéu del Pep, l'adéu del geni que en quatre anys ha construït una obra d'art única. Una obra perfecta. Una obra inoblidable. Eterna. I aquí quedarà per sempre. El Barça de Guardiola. Del Pep.

Molts es resistien a creure-s'ho, incapaços d'assumir el comiat de l'autor d'un equip que ha conquistat el món i que té un valor que va més enllà dels 13 títols. I, sí, Guardiola se'n va. Esgotat, però «en pau» amb ell mateix, «amb la sensació del deure complert», després d'un llarg procés en què l'han acompanyat un munt de dubtes i que ha mantingut en absolut secret. El seu pare, el Valentí, va confessar haver-se assabentat de la decisió el dia abans.

SENSIBILITAT I SENY / Se'n va el Pep i es queda el Tito, un signe que ja delata el llegat que ha deixat Guardiola. El model futbolístic no es discuteix. La solució era a casa. Sandro Rosell, el president; Andoni Zubizarreta, el director esportiu; Guardiola i el mateix Tito van orquestrar amb absoluta discreció el modèlic relleu. Ahir, quan el barcelonisme iniciava un llarg dol per la marxa de l'«entrenador més important de la història del club», segons Sandro Rosell, es va produir una transició pacífica per la immediatesa, la sensibilitat i el seny de la decisió, cosa mai vista en l'època contemporània de la institució. «El dol dura una nit, però la salut del club és forta. Aquest és un club d'una potència imparable. El que ve ho farà bé. No tingueu por», va profetitzar Guardiola amb energia.

El que ve és el seu amic. És Tito Vilanova, l'espatlla sobre la qual s'ha recolzat des que van iniciar l'aventura pels anònims camps de Tercera Divisió ara fa un lustre. Des de Premià del Mar, on van debutar amb el Barça B el 2007, fins a Abu Dhabi o Yokohama, els cims del món que van coronar junts.

Però ara Guardiola s'ha quedat sense força. «A principis d'octubre, a la tardor, vaig comunicar a Rosell i a Zubi que veia el meu final a prop. Però no ho podia dir als jugadors», va exposar el tècnic, lamentant haver provocat «tanta incertesa» sobre el seu futur. Si hagués dit alguna cosa, l'equip s'hauria desplomat. I ha lluitat fins al final, encara que no ha pogut seguir el guió que somiava, després del revés a la Lliga i a la Copa de Campions. Però encara pot adornar els tres títols de la temporada amb la Copa. «Potser va ser un error, hauria d'haver firmat per dos anys. Però sempre he volgut contractes curts», es va disculpar.

«Quatre anys són una eternitat, això desgasta molt. Necessito allunyar-me, mirar des de fora i tornar-me a omplir», va explicar Guardiola, mentre Rosell proclamava «agraïment etern» al tècnic que ha sublimat un model futbolístic. «Gràcies, Pep, per haver-lo perfeccionat de tal manera que no serà mai qüestionat», va dir el president. En aquest insaciable viatge cap a la perfecció, l'autor s'ha anat deixant el talent («pensàvem que tot estava inventat en el futbol, però el Pep ens ha demostrat que sempre hi ha coses noves, ell ja forma part de la història d'aquest esport al segle XXI», va recalcar Zubi) i, a més, ha anat perdent passió, el motor que l'ha portat a dirigir un Barça revolucionari, avançat al seu temps, que ha canviat la manera de veure el futbol. «Me'n vaig del millor lloc possible, ho sé. Però és el que toca. Si hagués seguit m'hauria fet mal a mi i als jugadors», insinuant el desgast de les relacions que implica una convivència tan intensa.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

«SURTO» / Se'n va Guardiola i es queda Tito. En aquests quatre màgics anys, el Museu s'ha omplert de trofeus (13 de 17 possibles) i d'una cosa que no es toca, però que transcendeix. El Barça de Guardiola s'ha erigit en un referent amb un impacte que ha anat més enllà de la pilota. Fins i tot ha canviat la mentalitat del Camp Nou. En dues nits tràgiques -derrota amb el Madrid i eliminació europea amb el Chelsea-, el públic es va posar dret per cantar l'himne i homenatjar un equip de llegenda. «Gràcies al Pep hem guanyat el trofeu de l'orgull, no havia vist mai una cosa així al Camp Nou», va explicar Rosell, entestat que el club sàpiga «administrar l'herència» i les ensenyances que ha deixat Guardiola.

Se'n va i no sap on. «Tard o d'hora tornaré a entrenar, però no aquest any. Si ho fes no recuperaria l'energia que he perdut. El que faré no interessa, però que quedi clar que faig un pas al costat, surto», va dir, mentre Zubizarreta, en una sòlida exposició, va descobrir les claus d'aquesta assossegada successió. «Vam mirar a casa i era Tito. Fàcil. N'estem absolutament convençuts». El guardiolisme sense Guardiola. El Pep se n'ha anat, però el seu esperit continua. I, enmig del dolor, la respectable figura de Tito Vilanova va ajudar a mitigar l'adéu del seu amic. El Pep el cuidarà.