Granada, punt de partida

Ales vuit del vespre, Agustí Montal va despenjar el telèfon i va escoltar la veu d'Armand Carabén: «Ja està. El tinc. Demà pot jugar». Després d'aquest breu comunicat, el gerent del Barça va agafar el vol de les 20.40 des de Madrid. Assegut a l'avió, va obrir el maletí i va treure el paper que li havia arrencat a la federació espanyola tot i que era dissabte. Ni ell ni ningú podia imaginar llavors que aquell document canviaria la història del Barça. Va mirar la fitxa amb la fotografia d'aquell jove prim i de cabells llargs i va pronunciar el seu nom en holandès, tal com la seva dona Marjolijn li havia ensenyat: Hendrik Johannes Cruijff. L'endemà, l'obra de Carabén, que acabaria convertint-se en el pare espiritual del Flaco, es va posar a córrer i ja res seria igual al Camp Nou. El Granada, un club sense glòria a Primera, va tenir l'honor de posar l'acompanyament a un d'aquells moments que queden per sempre en la memòria.

El debut de Cruyff, ajornat per un llarg contenciós amb la federació holandesa, va ser el punt de partida d'una llarguíssima història que segueix viva perquè, en el fons, el Barça d'avui és herència d'aquell primer episodi. El 28 d'octubre de 1973 continua intacte per a tots els que van tenir el privilegi de viure-ho en directe, un record compartit i mai oblidat. «Jo aquell dia era al Camp Nou», han repetit cent cops. Avui, la figura de Cruyff sobrevolarà el Nuevos Cármenes i evocarà aquells temps. El destí ha volgut que aquesta retrobada amb el Bar-

ça es produeixi gairebé just 38 anys després de la primera cita.

Res és el que era. Però a Granada aquests dies s'ha remogut la memòria i Cruyff ha reaparegut com si el rellotge s'hagués aturat com ell ho feia abans d'esfumar-se. Un nostàlgic compte enrere en què apareix ell, el futbolista inabastable. «A la nit, a l'hotel de concentració, vam estar pendents de la televisió», rememora l'exjugador Rafa Jaén. «En l'últim telediari van dir que Cruyff no jugaria, que el traspàs havia arribat tard i que no s'havia pogut tramitar la llicència. Tots ens en vam anar a dormir més tranquils. L'endemà ens vam assabentar que sí que jugaria i recordo

que el míster, Joseito, es va cabrejar de valent. 'Jo no sabia que la federació treballava els dissabtes a la tarda', repetia una vegada i una altra».

FINALMENT UNA LLIGA / El Barça, que havia pagat 63 milions de pessetes per l'holandès, feia temps que esperava la seva aparició. L'equip anava a menys. Cinquè per la cua, només havia guanyat dos partits en set jornades. Cruyff va convertir aquell grup en la Filharmònica, i la Lliga en un passeig triomfal fins a un títol que posava fi a una penosa travessia de 14 anys. «El pitjor va ser l'espera pel traspàs. Com que la federació holandesa no me'l volia donar, vaig dir que si no podia jugar amb el Barça tampoc em podia entrenar amb la selecció. I hi havia la preparació del Mundial del 74, i és clar, la pressió va acabar donant resultat», diu Cruyff.

Del partit, que va acabar 4-0, no en recorda gaires detalls, com li passa amb tantes i tantes altres cites. «Crec que vaig marcar un gol o dos», diu. En van ser dos. Però no oblida algun dels comentaris que li van fer els companys al cap d'una estona de començar. «Hi havia una falta i jo vaig anar a l'àrea a rematar. I no sé si va ser el Charly o l'Asensi que em van començar a dir que no em fiqués allà. No entenia res. Si hi ha molta gent tu no entris perquè potser no en surts i amb el que has costat només faltaria que et lesionin el primer dia», explica divertit.

AGUIRRE, FERNÁNDEZ I MONTERO / I, sí, aquell Granada feia por. Alguns dels seus noms figuren a la part alta de la llista dels més durs. Aguirre Suárez, un argentí amb un esgarrifós full de serveis que va arribar a Espanya després de ser suspès a perpetuïtat al seu país en el fosc desembarcament dels oriünds com a descendent de pamplonesos. «Res de navarrès, el meu pare era de Pamplona», va ser la seva presentació. Al seu costat, Pedro Fernández, paraguaià, i Montero Castillo, uruguaià. Una mena de triangle de les Bermudes. No tothom qui passava per allà en sortia.

«Jo ja havia jugat contra sud-americans a la Copa Intercontinental amb l'Ajax i amb la selecció. Eren més durs, però als del Granada no els coneixia fins que em van avisar. El pitjor era quan jugaves fora. No hi havia tele i allà sí que et feien mal». Per a tranquil·litat seva, aquell dia, Aguirre Suárez estava lesionat. Castillo, més lent, no podia amb ell. Ni ell ni ningú. «Vaig anar a tapar-lo en una cantonada, em va driblar per l'esquerra, va sortir per la dreta i quan em vaig girar, ja em treia quatre metres. És el millor que he vist en la meva vida... fins i tot Messi», afegeix Jaén. Enmig de la tempesta, es va alçar la veu de Fernández: «Deixeu-me'l a mi». A la primera, cop de peu i targeta. A la tornada, va ser pitjor. «Cruyff i jo vam jugar un partit a part», ironitza.

L'HERÈNCIA / Però aquell 28 d'octubre no hi va haver manera de parar la irrupció en la història blaugrana d'aquell esprimatxat holandès que, mesos després, assaltaria el Bernabéu amb l'inoblidable 0-5. Desaparegut de Primera des del 1976, el Granada s'enfronta avui a un Barça que, d'alguna manera, va començar a néixer aquell dia. Sense Cruyff, res seria igual. Guardiola és la seva millor herència.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Santi Antonaya, un dels que van jugar fa 38 anys, recorda que mentre es retiraven del camp, un company seu es va dirigir a la grada i va preguntar: «¿Vosaltres heu vist Cruyff? Perquè nosaltres aquí a baix no l'hem vist». El Camp Nou sí que el va veure. I ara contempla el seu llegat.

Vegeu el vídeo del debut de Johan Cruyff a elperiódico.cat