Cesc ja en té una

Cesc ha tingut molt de temps en tres anys per imaginar el seu retorn a casa, el dia en què tornaria a vestir la samarreta blaugrana. Però difícilment havia traçat un guió com el que li va tocar viure. Allà estava el número 4 alçat i ell a punt per entrar just quan el Madrid va igualar l'eliminatòria. Minuts després, Cesc corria embogit pel camp darrere del mateix jove a qui ja perseguia per abraçar-s'hi quan eren petits. Sí, Leo, el petit i gran Leo, segueix fent entremaliadures com llavors. Ahir a la nit, la va fer grossa. Va fer el primer gol, va entrar el segon i, sobretot, va enganxar la Supercopa amb una volea descomunal. En tres anys, el Barça de Guardiola ja té un equip de trofeus: 11.

Així que Cesc ja sap que la vida al Barça és molt diferent de la de Londres. En tres dies, ja ha guanyat un títol. Però Cesc també sap des del primer dia que, per molt que el Madrid hagi estat sempre el gran enemic, això d'ara és una altra cosa. Quan el partit ja estava gairebé tancat, Marcelo el va caçar per darrere en una acció a l'altura del que és ara aquest equip. Vermella i tangana monumental, amb empentes, insults i una nova demostració del mal perdre merengue. Un dia que senten que poden canviar el guió, que el Barça no està tan lluny, van tornar a fer com sempre. Perdent i deixant anar guitzes i empentes.

La nit es va acabar amb el Madrid amagat al vestidor, sense veure l'entrega de la Copa com va fer el Barça a Mestalla, amb el Camp Nou alçat i Xavi aixecant la copa que situa Guardiola al costat de Cruyff en títols, però a un pas de superar-lo qui sap si la setmana que ve amb la Supercopa d'Europa. Potser per homenatjar els que van tenir més a veure amb la conquista de la doble corona, o simplement perquè, mentre no es demostra el contrari, són els 11 magnífics, Guardiola va deixar de costat els moviments del Bernabéu i va posar en joc l'11 de Wembley. Un darrere l'altre. Tots són campions, però ells s'han guanyat més que ningú el dret a lluitar per aquesta nova copa. A aquesta posada en escena, no obstant, no va seguir la dansa de Londres ni de bon tros la del 5-0. Els noms són els mateixos, però ni les cames ni el cap estan com llavors. I també, tot s'ha de dir, el Madrid s'ha anat corregint ni que sigui a força de rebolcades. Mourinho pot ser moltes coses, però tonto no ho és i ha pres les seves notes. Així que el Madrid va tornar a collar fort. El problema és que a Messi no hi ha manera d'ofegar-lo. Va ser ell qui va trobar un passadís impossible per on es va colar Iniesta, que va deixar Casillas flipant, i també va ser Leo el que va recollir un cop de taló de Piqué dins de l'àrea, una meravella, que va acompanyar amb una de les seves carícies.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Ho va fer en el moment just, abans del descans, quan el partit estava empatat i el Madrid havia inquietat més del compte Valdés, amb travesser inclòs. Ni un moment de tranquil·litat. Ni una pausa. El Camp Nou va viure des del principi fins al final agitat, sempre entusiasmat, empenyent l'equip, sense ni un sol dubte per més que no estigués al seu millor nivell. Té un coixí inacabable i no trigarà a ser el que era. La presència d'un públic heterogeni va provocar, a més a més, un ambient molt més animat. Ni un silenci. Aplaudiments i càntics sense parar, amb el ¿per què? convertit una vegada més en el crit de guerra. Hi va haver també insults a Ronaldo i Mourinho i Pepe, i crits racistes, imitant el so del mico, com va passar al Bernabéu amb Alves, destinats a Marcelo, que a la primera que va poder n'hi va clavar una a Messi.

I per no perdre el costum, al cap de poca estona va aparèixer Pepe, que ja ha perdut qualsevol escrúpol si és que n'hi quedava cap, que és difícil, i va caçant peces en el millor símbol del que Mourinho ha inculcat al vestidor. Xabi Alonso i Casillas són irreconeixibles, abduïts pel que més que un equip sembla una secta. Mou va tornar a tenir una penosa actuació, fent posturetes teatrals. Això no va ser el pitjor. El més vergonyós va ser que li va ficar el dit a l'ull a Tito Vilanova en la tangana final. ¿Per què? ¿Per què?