El Barça disfruta amb tota la família

Casualitat o no, tan bon punt van sortir del Camp Nou, la rua del Barça va empalmar el carrer de la Riera Blanca amb l'avinguda de Madrid, una picada d'ullet que no deixa de tenir gràcia. Ja que Florentino, Mourinho, Casillas i companyia es resisteixen a felicitar el campió, i exhibeixen el seu mal perdre, casualitat o no, la desfilada del Barça es va iniciar amb aquest passadís simbòlic. Casualitat o no, Puyol i Xavi van sortir els primers a la gespa i van fer una volta d'honor amb la senyera, la bandera d'un país, d'un club, d'una idea de futbol que ha arribat al paradís.

«Sou irrepetibles, teniu el meu agraïment etern. ¡Gràcies nois!», va cridar un Guardiola afònic mirant aquest grup de jugadors que ahir va demostrar que més que un equip és una família. Una família, amb els més petits corrent com belluguets per la gespa com si fossin a casa (hi eren), que es va fondre amb els milers de culers (350.000) que els van acompanyar pels carrers i que van omplir l'estadi. I tots units per un sentiment. «Ens han atacat des de tots els costats, continuaran inventant coses, però nosaltres seguirem fent la nostra. Jugant a futbol, que és el que sabem fer», va proclamar Puyol, el capità, poc abans de cedir el micròfon a Guardiola.

EL MADRID EN TORNA A FER DE LES SEVES / Casualitat o no, va ser la festa d'una autèntica família que també va tenir un record per als que viuen moments dramàtics. «Una abraçada enorme a la gent de Llorca», va dir Guardiola en memòria de les víctimes del terratrèmol. Amb aquest record present, però amb l'alegria removent al Camp Nou, Xavi va prendre la paraula.

«No val la pena pensar en els altres, penseu en el Barça, el millor equip del món», va reclamar el segon capità, qui amb Puyol mai es va separar de la senyera.

Casualitat o no, mentre el Barça no mira a Madrid, al Bernabéu continuen torturats per aquest equip. Ahir el club blanc en va fer una altra de les seves i, enmig de la rua, va arribar un altre comunicat que sona a contraprogramació, igual que la celebració de Copa, en què responsabilitzen el Barça d'haver obert la guerra i el culpen del cas Busquets. No paren. Se'ls ha ficat el Barça entre cella i cella, i segueixen amb un joc brut davant del qual només queda una sortida: trencar relacions.

Però en la festa d'ahir no hi havia lloc per al malestar i la indignació que provoca aquest conflicte, i que amenaça de convertir-se en una llarguíssima batalla. El Madrid té ara un paper menor, empassat per un Barça que no para de guanyar. Des de fa tres anys i ha promès seguir igual en el passeig més maco de la història d'aquest club. El d'ahir va ser un viatge més curt que altres vegades i menys multitudinari, però ple d'il·lusió i d'alegria, i que va reforçar la sensació que hi havia moltes ganes de guanyar aquesta Lliga, que té més bon gust que d'altres. Milers d'aficionats, de nens i nenes, de joves, de pares, d'avis, de culers de tota la vida i de culers que s'han forjat en aquests temps d'integració, culers de tot arreu i d'arrels molt diferents, en una mostra de la creixent globalització d'un Barça sense fronteres.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

¿PER QUÈ? ¿PER QUÈ? / En cada discurs hi havia una mostra del que és el Barça. «La força que m'heu donat m'ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, abans que Pinto, el mestre de cerimònies, recordés per uns segons el Madrid. I Mourinho. «Si algú es pregunta per què som aquí, diguem-li... Perquè som els millors, la, la, la», va cantar el porter. I tot l'equip va cantar amb ell, mentre Guardiola mirava complagut l'escena, però sense intervenir-hi. «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment. Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l'Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres». No, no era Guardiola. Era Manel Estiarte, l'espatlla sobre la qual ha descansat durant un any dur com cap altre.

Estiarte va parlar l'últim, però abans diversos jugadors (d'Iniesta a Abidal passant per Keita i Jeffren) es van expressar en català, un altre signe de normalitat. Wembley va planar en tots els missatges. Però el de Messi va sonar amb força. «Em guardo les paraules per al dia 29». Abans, el 28, parlarà al camp.