Orgull de: Badalona (7)

El còmic en què ‘Loulogio’ plasma el seu orgull per Badalona: «Aquesta ciutat és casa meva»

El còmic en què ‘Loulogio’ plasma el seu orgull per Badalona: «Aquesta ciutat és casa meva»

José Luis Roca

  • La gran ciutat catalana és al centre de l’última obra del dibuixant Isaac Sánchez, que es va donar a conèixer pel seu humor a Youtube com a ‘Loulogio’

  • «Casa meva és Badalona i no hi ha res que s’hi assembli», assegura Sánchez, que posa en valor el carisma, la història i la identitat del municipi

7
Es llegeix en minuts
Àlex Rebollo
Àlex Rebollo

Periodista

ver +

Tot i que el dibuixant i exhumorista Isaac Sánchez (1981), més conegut com a ‘Loulogio’, fa més de 20 anys que no viu a Badalona, encara considera aquesta ciutat com casa seva: «Aquests carrers van forjar el que soc i no puc fer res més que estimar-los».

A Badalona Sánchez hi va viure fins als 17 anys, quan la seva família es va mudar a Martorell, tot i que l’etapa que recorda amb més carinyo és la que ocupa la seva infància, fins als 12 anys aproximadament. «Amb els anys vaig viure a Martorell, Barcelona i Madrid, però mai diré que cap altre lloc és casa meva. Casa meva és Badalona i no hi ha res que s’hi assembli», assegura.

En aquell període de temps, vivia amb la seva família als ja finats Baños Pleamar, un recinte d’uns 1.000 metres quadrats ubicat a mig camí entre l’estació de trens i el Pont del Petroli i que, entre els setanta i els noranta, funcionava alhora com a restaurant, embarcador, espai d’esbarjo i vivenda. El lloc tenia una piscina, un gimnàs, una pista de bàsquet, un colomar i hi vivien també altres animals com gossos i ànecs, que tenien la seva pròpia piscina.

A aquest lloc, que ara ocupa el restaurant L’Estupendu, a la seva família i a la Badalona de principis dels noranta dedica Sánchez el seu últim còmic, titulat justament ‘Baños Pleamar’. «És una història que sempre he volgut explicar. Volia que qui ho llegís visqués allà per un temps, en aquest lloc tan carismàtic i amb tantíssima personalitat», explica l’exhumorista, que es va donar a conèixer a ‘Youtube’ al seu canal ‘Loulogio’ amb creacions com la ’La Batamanta’, una de les joies d’internet fa una dècada.

La història que Sánchez plasma al llarg de l’obra s’ubica en el moment àlgid dels restaurants de platja de la ciutat. L’autor recorda com, amb els Jocs Olímpics de Barcelona i la bonança turística, Badalona «es va omplir de gent» i que, durant la temporada d’estiu, el restaurant era ple de gom a gom durant tot el dia.

La Badalona de ‘Loulogio’

La Badalona de ‘Loulogio’

Llavors, per a ell el normal era llevar-se i trobar-se amb centenars de persones que estaven menjant, bevent i rient i amb el tragí de la seva família traient plats sense parar. La seva habitació estava a escassos metres de les taules dels comensals, en uns passadissos situats rere la cuina i que la seva família havia construït deu anys enrere «com bonament va poder». Allà hi havia els diferents dormitoris que van acollir, en un moment o un altre, els vuit membres que componien la seva família.

Una vegada fet de dia, Sánchez explica que solia col·locar-se a la barra i ajudava venent gelats. I a sobre de la nevera que els emmagatzemava va ser just on va començar a dibuixar les seves primeres historietes, algunes de les quals, serigrafiades pel relleu de la superfície de la nevera, encara conserva.

Així, els Baños Pleamar eren freqüentats principalment per famílies, grups de joves que anaven a la platja i, sobretot, pescadors. El local comptava amb un petit varador on els mariners deixaven les barques. «A més, molts dels passadissos que teníem no s’utilitzaven per tenir habitacions, sinó que eren habitacles on els pescadors guardaven els seus estris. «Fins i tot els motors de les barques, amb aquesta olor de gasolina que ho impregnava tot», recorda Sánchez.

En contrast, quan acabava la temporada estiuenca, el local i el barri quedaven deserts. D’una banda, Sánchez ho celebrava, perquè tenia tot el recinte per jugar amb els seus ninots, fer les seves pel·lícules o practicar trucs amb el monopatí a la piscina, ja buidada.

No obstant, el dibuixant també recorda com, especialment als 90, «havies d’anar una mica amb compte, perquè a les zones menys freqüentades era on més passaven els delictes. A més, en aquella època el tràfic i el consum de droga va colpejar molt fort, no només a Badalona, sinó a tot arreu».

Els banys de Badalona

Els banys de Badalona

Els Pleamar no eren els únics banys de la ciutat. De fet, durant la segona meitat del segle XX, la costa de Badalona es va omplir d’aquests locals on tant podies anar a menjar una paella a peu de platja com llogar casetes on canviar-te i directament fer un banyet a la piscina.

Avui, aquest model de locals multidisciplinari és pràcticament extint i l’últim gran vestigi és el local La Donzella de la Costa, espai que es va construir el 1962, i on alguns banyistes de la platja de Badalona encara acudeixen després de fer un capbussó al Mediterrani a deixar les seves coses i canviar-se a la seva caseta de fusta que tenen llogada, encara més antiga, ja que daten de 1929.

Dolors Nieto, historiadora del Museu de Badalona, explica que aquesta tradició va començar a desenvolupar-se encara molts anys abans. «El 1880, Titus va instal·lar unes barraques de fusta a la platja on els veïns podien banyar-se en unes petites piscines, que s’omplien amb aigua salada», assenyala Nieto. El 1998, La Concha Badalonesa va aconseguir també que li donessin permís per aixecar una estructura similar. No obstant, Nieto matisa que aquest equipament s’instal·lava i es desinstal·lava cada any.

Amb el canvi de segle, cada vegada més associacions, algunes de les quals arribades de fora de la ciutat, muntaven les seves pròpies casetes a l’estiu. «Va ser un procediment habitual fins a l’arribada de la Guerra Civil. Eren espais on els socis podien passar l’estona o canviar-se per fer un bany», comenta la historiadora.

La contaminació de la platja

De tot això, van sortir alguns banys que es van anar consolidant, alguns de més privilegiats i altres de més obrers. «A partir de finals dels 60 molts es van enderrocar i es van quedar els més consolidats, com el Titus i La Donzella», remarca Dolors Nieto. No obstant, molts d’aquests espais van desaparèixer o es van transformar durant la dècada dels noranta i principis dels 2000 arran de la llei de costes aprovada a finals dels vuitanta.

A més dels canvis legals, les piscines dels banys també van començar a caure en desús. De fet, Sánchez afirma recordar vagament la dels Baños Pleamar en funcionament. «El 92 crec que van deixar d’utilitzar-la. Les platges ja eren més netes i s’utilitzava menys, així que la meva família es va treure de sobre bastant d’embolic amb això», destaca.

Durant anys, les aigües fecals i de les indústries pròximes s’abocaven sense control, així que els veïns i visitants d’altres ciutats preferien prendre el sol a la platja i anar a refrescar-se als banys. Així, no va ser fins que a mitjans dels vuitanta, quan es va instal·lar el col·lector transversal del Besòs per tractar les aigües residuals –que, després de l’augment poblacional, ara no té prou capacitat per absorbir tota l’aigua que arriba cada vegada que plou–, que aquest problema es va resoldre.

Orgull obrer i cultura andalusa

Orgull obrer i cultura andalusaL’últim còmic publicat per Sánchez és també un homenatge al seu pare, un comunista andalús que va marxar a Catalunya després de seduir una monja de clausura de família falangista, que seria la seva dona i mare dels seus fills, gràcies a la seva habilitat cantant i amb qui, abans de traslladar-se a Badalona, va malviure en una barraca del Somorrostro.

«A la meva zona hi havia bastanta immigració del sud. Poques vegades el català era la llengua d’ús al restaurant. La majoria de gent no només no parlava català, sinó que tenia un accent que delatava el seu origen de manera evident», explica el dibuixant, que també destaca amb nostàlgia que se sent orgullós d’haver après i viscut la llengua i la cultura catalanes.

Notícies relacionades

Al llarg de les pàgines de ‘Baños Pleamar’, Sánchez també posa en valor la dura tasca que realitzava la seva família a l’establiment. «Quan un conviu amb la feina dura, amb totes aquestes lluites diàries i amb persones que fan el que poden per tirar endavant, tens una perspectiva de la vida molt més justa. Al final, la classe treballadora és la que fa que tot funcioni. Després estem els tontos que ens dediquem a fer dibuixos i aquestes coses», diu bromejant l’autor.

Llegeix totes les notícies de Badalona a EL PERIÓDICO Badalona