En concret

Raons per a un pessimisme moderat

  • També hi ha la part mig buida de l’ampolla, veus que posposen la recuperació per a l’any que ve

Raons per a un pessimisme moderat
Es llegeix en minuts

Si fa unes setmanes vaig apuntar diverses raons per a un optimisme intel·ligent respecte a la nostra situació econòmica, avui toca destacar la part mig buida de l’ampolla, que també hi és. Començant perquè creixen les veus que posposen la recuperació a l’any que ve, en vista de la més que probable quarta onada de la pandèmia, dels retards ja evidents en la vacunació i de la lentitud amb què es gestionen des d’Europa els fons Next Generation, en què havíem dipositat tantes esperances i dels quals aquest any rebrem molt menys del que figura als pressupostos. Veurem un repunt del PIB al segon semestre, depenent de com es gestioni el passaport sanitari, però haurem d’esperar al 2022 per poder parlar d’una veritable recuperació econòmica que, en cap cas, ens tornarà el PIB del 2019 fins a finals del 2023. Aquesta perspectiva porta els experts de Crédito y Caución a anticipar un fort increment de les fallides empresarials que podrien augmentar a Espanya fins al 49% si se suspenen les normes i ajuts extraordinaris posats en marxa durant la pandèmia. 

L’augment de la desigualtat i la pobresa és una altra herència negativa. Associat a la crisi, la renda mitjana disponible de les famílies ha experimentat una caiguda del 3,3%, la més destacada en cinquanta anys. I, malgrat les mesures excepcionals com els ertos, els ocupats han disminuït en més de 200.000 persones i l’atur registrat ha tornat a superar els 4 milions de persones. Amb això, les nostres famílies han vist augmentar la diferència entre els qui han minvat els ingressos (cosa que ha incrementat les anomenades ‘cues de la fam’ malgrat l’ingrés mínim vital posat en marxa pel Govern) i, d’altra banda, els qui els han mantingut i, en vista de la caiguda del consum per raons sanitàries, han vist com els seus estalvis ascendien fins gairebé un 15% de la renda disponible, rècord històric al nostre país. 

Aquests segons estan més ben preparats per apuntar-se abans a la recuperació, mentre que els primers hauran d’esperar fins a trobar un lloc de feina competitiu en un mercat laboral canviant. Malgrat els esforços governamentals, molta gent s’està quedant enrere, sense cap altra xarxa de seguretat que la representada per les ONG. Pel que fa a les empreses, s’ha de constatar que les úniques que han creat ocupació en aquesta conjuntura han sigut les grans (de més de 250 treballadors), que són les menys nombroses dins del nostre oceà de petites i mitjanes empreses, que és on es concentra el nostre teixit productiu més feble.

La cara b de les imprescindibles ajudes públiques a empreses i famílies per fer front a la greu situació provocada per la pandèmia ha sigut un fort augment del dèficit públic que, al tancament del 2020, ha arribat a l’equivalent a l’10,1% del PIB. Aquesta dada, per si mateixa, no ens hauria de preocupar per ser la conseqüència lògica de qualsevol crisi. En aquesta, hem tingut una caiguda d’ingressos públics de 25.000 milions d’euros i un augment de la despesa de 53.000 milions, el 85% dels quals corresponen a l’esforç extraordinari fet per la Covid. I tampoc hauria d’aclaparar-nos en la mesura que la Unió Europea ha suspès l’aplicació de les seves regles de control pressupostari fins al 2023, precisament com a conseqüència d’aquest moment excepcional. ¿Per què ho poso, doncs, en aquesta llista de raons? Perquè gairebé la meitat d’aquest dèficit és estructural, fruit de noves mesures de despesa aprovades que continuaran més enllà de la pandèmia i, per això, el desquadrament dels comptes públics no es recuperarà amb el cicle, sinó només amb la tornada del creixement econòmic. 

Abans de finalitzar la legislatura s’hauran d’adoptar mesures estructurals per incrementar ingressos i/o ajustos permanents (retallades) en les despeses per anar reconduint el dèficit per sota del 3% establert. El governador del Banc d’Espanya ja ha assenyalat aquest aspecte, la materialització del qual es complica amb l’actual correlació de forces parlamentàries i el context de confrontació creixent, com el menys propici per abordar aquest tipus de tasques. Recordem que una eventual indisciplina en aquesta qüestió podria comportar una congelació dels fons europeus per a la recuperació que, per cert, també estan supeditats al compliment satisfactori d’un extens camp de reformes de les quals encara amb prou feines sabem res.

Com en tot procés de crisi, l’endeutament és motiu de preocupació. El deute públic ha ascendit fins al 120% d’un PIB disminuït, però el deute privat (empreses i famílies) encara és més elevat i supera l’equivalent al 143% del PIB, amb un fort ascens en el deute empresarial parcialment avalat per l’ICO. És cert que vivim temps de tipus d’interès baixos i que la política monetària expansionista del BCE implica que un terç de tot el nostre deute públic està a les seves mans i que la meitat de les noves emissions fetes pel Tresor han sigut a tipus d’interès negatius. Però aquestes condicions poden canviar. De fet, comencen a sonar tambors d’alarma sobre un probable repunt de la inflació que obligui els bancs centrals a endurir les seves condicions de finançament. Mentrestant, la partida pressupostària de pagament per interessos del deute està molt per sota, en termes de PIB, d’altres moments recents, amb menys volum de deute, però amb més tipus d’interès.

Tanmateix, el principal argument per abonar un cert pessimisme econòmic estaria situat en el clima de cisma polític i confrontació identitària irredempta en què ens movem. La lluita política ha agafat volada propi, endògena, al marge de les necessitats del país i dels seus ciutadans/votants. La política, movent-se entre el màrqueting i un guió de sèrie televisiva, ha deixat de ser un instrument per resoldre problemes dels ciutadans des de posicions ideològiques diferents per passar a ser una finalitat per si mateixa, que utilitza els problemes existents no per resoldre’ls, sinó per intentar guanyar la posició a l’adversari, convertit en enemic, en una mena de joc de rol absurd. 

Notícies relacionades

Cap govern en solitari, tot i que tingués majoria absoluta, pot fer front a les dificultats presents i futures. Les bretxes reals obertes al país, i que la pandèmia només ha aguditzat i precipitat, requereixen, per a solucionar-les, un esforç durador de consens, transversal, reformista i que miri cap al futur, i un clima allunyat de la confrontació sistemàtica actual que enforteix els extrems, aquells que només busquen culpables en lloc de solucions. Aquest ambient polític, de vegades irrespirable, ens debilita com a societat i és el principal obstacle per recuperar la confiança en la nostra capacitat de sortir d’aquesta. ¿Qui li posarà el cascavell a aquest gat?

Temes:

Crisi