‘Proustmania’ universal

El temps. Aquest és el tema clau d’una novel·la, A la recerca del temps perdut, que Marcel Proust va projectar com una immensa catedral que travessa els segles, al marge de la vida contingent i efímera. La nau literària que va construir l’escriptor francès gràcies a un esforç titànic que li va costar la vida continua avançant vent en popa, acumula sediments de lectures constantment renovades i suporta excavacions en els seus fonaments que semblen que no tenen final.

«No passa un dia sense que hi hagi una o diverses manifestacions proustianes; els homenatges, sota forma d’adaptacions, emissions radiofòniques, concerts, lectures públiques i espectacles, es multipliquen a tot arreu», assenyala el periodista Nicolas Ragonneau, director de la revista digital Proustonomics i autor del llibre El proustógrafo. Fins a quatre museus s’han mobilitzat aquest any a París per evocar la figura de Marcel Proust en una commemoració rodona: els cent anys de la mort de l’autor, que va esdevenir exactament el 18 de novembre del 1922. Va ser una mort prematura –però anunciada, en vistes de la seva salut precària– per culpa d’una pneumònia que va agafar una nit, i això que sempre anava amb un gruixut abric de pell, fins i tot a l’estiu. Però Marcel Proust va poder morir tranquil perquè havia escrit la paraula «final» al seu bosc de ‘paperoles’, la base laberíntica de manuscrits de la seva novel·la composta per set volums –‘A la recerca del temps perdut’–, que es van publicar entre els anys 1913 i 1927.

El Musée Carnavalet, on es conserva l’habitació de l’escriptor, així com una sèrie d’objectes que evoquen el seu univers malaltís i tancat, va dedicar a principis d’any una exposició que es va submergir en els vincles entre Marcel Proust i París. L’escriptor va néixer a casa dels seus avis maternss en el llavors poble perifèric d’Auteuil –avui un barri més de la capital francesa– el 10 de juliol del 1871, en plena revolució de la Comuna de París. Tot un èxit, la mostra va rebre cent mil visites. En l’actualitat són dues importants institucions culturals les que evoquen la figura de l’autor que va fer per sempre famoses les magdalenes, símbol incombustible de la memòria «involuntària», les reminiscències despertades pels sentits. D’una banda, el Museu d’Art i Història del Judaisme, al Marais, repassa en l’exposició ‘Du côté de la mère’ (fins al 28 d’agost) l’origen semític de la mare de Proust, Jeanne Weil, i d’una altra, Le Petit Palais, a prop dels molt proustians Camps Elisis, n’ofereix una titulada ‘Les plaisirs et les jours’ (fins al 24 de juliol) –com el nom del primer llibre publicat per Proust–, que recupera l’esperit de la Belle Époque a través de la mirada de Boldini (1842-1931). El pintor italià va retratar la flor i nata de l’aristocràcia i la intel·lectualitat fin-de-siècle, com per exemple el comte Robert de Montesquiou, amic de Proust, així com la vida als carrers de París, amb personatges vius com el venedor de diaris i les bugaderes.

L’exposició més destacada, tanmateix, és la que oferirà la Biblioteca Nacional de França (BNF) Marcel Proust ‘La fabrique de l’oeuvre’, que es podrà veure de l’11 d’octubre del 2022 al 22 de gener del 2023. Totes aquestes exposicions estan acompanyades d’una invasió de llibres sobre Proust i la seva obra –es calcula que més de setanta–, a part dels últims inèdits publicats recentment, Les soixante-quinze feuillets: Et autres manuscrits inédits (Gallimard, 2021). Nicolas Ragonneau adverteix, amb tot, que no s’han de confondre les vendes de llibres sobre Proust amb la lectura de la seva obra. «La meva convicció, sense que pugui verificar-la científicament, és que els quatre últims anys de commemoració –la concessió del Goncourt el 2019, el 150è aniversari del seu naixement el 2021 i el centenari el 2022– tindran com a conseqüència positiva un augment de la base dels lectors». Sobre el seu llegat, el periodista recorda que Proust no va generar una escola literària, tot i que s’ha instituït com una baula indispensable de la literatura universal, amb Dant, Shakespeare i Cervantes. «La gran lliçó de Proust rau en la seva tenacitat i el seu treball acarnissat, necessaris per fer una obra mestra. La literatura, com tantes altres activitats humanes, potser és llavors menys una qüestió de talent que de voluntat».

Mil i un Prousts

Revisitar el cine clàssic negre nord-americà a través del prisma de la també anomenada Recherche; examinar l’empremta de Proust a l’obra del Nobel grec Georges Séféris; resseguir les peripècies de la primera traducció al castellà de Pedro Salinas –la primera que es va fer del llibre de Proust arreu del món–, o aprofundir sobre la influència de l’autor francès en la literatura romanesa, italiana i holandesa: les primeres Trobades Internacionals d’Illiers-Combray s’han centrat a analitzar la recepció de Proust a l’estranger a través de 22 ponències. En conjunt, es posa en evidència que, tant a Anglaterra com a Alemanya, Turquia o el Brasil, l’obra de Proust va generar en el seu moment una certa perplexitat i incomprensió per la seva novetat estilística i estructural. Quan se’n va publicar el quart volum, Sodoma i Gomorra, el 1922, el rebuig va ser bastant generalitzat per la seva manera directa d’abordar la temàtica de l’homosexualitat.

Una de les presentacions més sorprenents del col·loqui va ser oferta pel doctorand xinès Yangje Zhao. Sí, a la Xina Marcel Proust es va donar a conèixer després de la seva mort i el seu nom va aparèixer en la premsa el 1923, en una ressenya periodística en què el confonen amb un altre Marcel escriptor, Marcel Prévost. Zhao traça com de seguida Proust és «coronat com un mestre de la masturbació», un exemple de la pitjor literatura burgesa decadent. «Li critiquen que trigui sis pàgines a descriure el somriure de la duquessa de Guermantes», comenta el jove especialista. En una primera biografia col·lectiva sobre autors francesos realitzada per Zeng Juezhi el 1933 s’aborda obertament l’homosexualitat de certs personatges de la novel·la, i marca el que serà, en paraules de Zhao, «una aproximació moralista de la Recherche». Malgrat tot, l’estratègia de Proust, sempre discret referent a això, farà efecte, perquè en cap moment es qüestiona que l’autor mateix sigui homosexual. Després de 30 anys de «silenci absolut» propiciat per la puritana Revolució Cultural a la Xina, una nova antologia als anys 80 redescobreix Proust com a autor innovador en el camp literari, precursor de l’anomenat ‘flux de consciència’. Malgrat tot, aquesta vegada resulta «patologitzat», vist com un escriptor malalt i infantilitzat. Avui dia, en un ambient ambigu respecte a l’homosexualitat, l’interès a la Xina per l’obra de Proust continua ben viu i al segle XXI han sortit dues traduccions del cicle sencer.

Qui sap de traduccions, tot i que només sigui per experimentar-hi, és l’artista conceptual Roberto Bloch, autor d’’À la recherche du texte pedu, i que va presentar la ponència «Proust sotmès als programes de traducció». Bloch va agafar les primeres frases de la Recherche per traduir-la a una vintena de llengües amb el Google Translator per després retraduir-les al francès. El resultat és sorprenent: «En el text apareix una cosa nova que té el valor d’un collage i en què l’atzar, com a motor, té un paper essencial», comenta Bloch, «el resultat és una autèntica poesia concreta».

Que l’obra de Proust continua bategant en els escriptors actuals, d’altra banda, ho posa en evidència la presentació del professor Gilles Dupuis, del Canadà, que traça la influència de l’autor francès en l’escriptora quebequesa d’origen xinès Ying Chen («a la seva obra repeteix l’estructura del temps perdut en miniatura»), o bé Sjef Houppermanns, dels Països Baixos, que revisa l’obra de l’escriptor Marcel Möring, que reactualitza la teoria de la memòria involuntària i aborda la qüestió del desig proustià en títols com Le grand désir (Flammarion, 1998).

Notícies relacionades

Les vacances dels escriptors: desconnectar sense deixar de passar pàgines

El millor dia per celebrar ‘abril’ és al juny

Representant Anglaterra, la professora Cynthia Gamble va evocar les paraules de l’escriptor nord-americà Henry James, contemporani de Proust, per resumir el sentiment de la crítica britànica de principis de segle: «Proust m’avorreix i em fascina». Si bé al principi va rebre una bona crítica per la seva originalitat, a mesura que es van anar coneixent detalls de la vida personal de Proust –treballar de nit i dormir de dia, abrigar-se fins i tot a l’estiu, sopar sovint al Ritz...– la visió es va anar transformant. Llegir Proust era una «prova d’esnobisme», però l’aparició de l’últim volum que es va publicar en vida de l’autor, Sodoma i Gomorra, va canviar el discurs: «El crític més important del moment va advertir el lector que vigilés amb el personatge invertit del Charlus, “l’home més repugnant que un escriptor hagi creat mai”», va exposar Gamble.

Lectures, revisions i noves i imaginatives perspectives s’obren al voltant d’una novel·la tan densa de significats com generadora d’interpretacions, que alimenten cent anys després de la mort de l’autor una fecunda proustmania universal.