Només una nit

Als nostres carrers, els Reis Mags arriben una sola nit. Carregats de màgia i magnificència. Nit d’il·lusions i somnis, de murmuris i de llegendes. En altres carrers, el miracle arriba nit rere nit. Sense màgia ni esplendor. Impregnat de bruta realitat. Sabem els seus noms: Save the Children, Open Arms, Metges sense Fronteres i tantes altres. A vegades, veiem les cares que donen sentit a aquestes organitzacions. A vegades, nosaltres mateixos hi col·laborem. Com podem, com volem. I, a vegades, se’ns ennueguen les llàgrimes al contemplar la seva lluita contra una mort sempre àvida d’ànimes. Cares de nens desnodrits, coberts de sang i pols de les guerres, terroritzats enmig d’un mar que vol engolir-los. Nens que ploren, nens sols, nens perduts, nens que han après a odiar quan només els tocava jugar. També cares que ja han perdut l’alè. Petits a qui no ha arribat l’or, l’encens i la mirra de la solidaritat.

¿I ja està? ¿Hem de conformar-nos-hi? ¿Quants nens haurien mort l’any passat si no hagués sigut per les oenagés? ¿Quants pares haurien plorat la seva pèrdua si no haguessin existit persones disposades a arriscar la seva vida per salvar-los? ¿Fins quan eximirem la política de la seva responsabilitat? Els interessos econòmics laceren la pell del món mentre les oenagés miren de curar les ferides que causen. S’assembla a la màgia, però només és compromís.