Diana Quer i la violència masclista

Gairebé 500 dies després de la desaparició de Diana Quer, el cas s’ha tancat amb la detenció del presumpte culpable, José Enrique Abuín, àlies el Chicle, que ha confessat el crim comès a Galícia l’agost del 2016. Les circumstàncies que han envoltat la tragèdia estan tenyides del color groguent dels rumors malintencionats que fins i tot van arribar a culpabilitzar la víctima o el seu entorn familiar. Aquest és un dels aspectes que convé destacar del crim. Entre els dubtes o les boires que han envoltat la mort de Diana Quer s’ha obert pas una lectura certament masclista, que ens informava de la seva manera de ser o de vestir, de la seva vida íntima o de la dels seus pares i amics, obviant que, en qualsevol cas de violència de gènere el culpable només és la persona que exerceix la violència, sense cap excusa que la pugui justificar o pugui atenuar la responsabilitat criminal.

  

Convé incidir en un detall que ens convida a una reflexió profunda. Els delictes relacionats amb la violència de gènere o masclista es redueixen, en la seva apreciació, a aquells perpetrats en un entorn domèstic, quan la víctima i l’agressor mantenen o han mantingut una relació sentimental o familiar. Casos com el de Diana Quer o el  de La manada no entren en aquesta categoria, fins i tot sent evident que el mòbil sexual i, per descomptat, l’exercici d’una intolerable superioritat que deriva en violació o homicidi, són factors determinants en la comissió del delicte. La societat, cada dia més, pren consciència del problema i és més intolerant amb comportaments d’aquesta mena, però és necessari portar a terme una pedagogia activa en tots els ordres per deixar clar que el masclisme és, en tots els camps (des de les pràctiques més usuals i fins i tot consentides fins a drames com el de Diana Quer), un verí social. La llei ha de considerar masclista el que és masclista.

També està a sobre de la taula el debat sobre per què un agressor com el Chicle (ara convicte, però amb antecedents notables en el seu passat) va poder estar tot aquest temps en llibertat, fins i tot estant sota sospita, i fins i tot intentar reincidir en un nou segrest, aquesta vegada frustrat. La innegociable presumpció d’innocència s’ha de confrontar a la sensació d’inseguretat que aquesta vegada s’ha vist ampliada pel llarg temps transcorregut entre el crim i la seva resolució.