L'Argentina com a exemple del que ens espera

L’Argentina és un país amb mala sort: ha passat d’una populista d’esquerres a un populista de dretes. Pel mig han quedat la gent comuna i un deute exterior com a coartada eterna. Ara ha tocat el rebre a les pensions. Vivim en un món tan pervers que en diem reformar del que és empitjorar. El llenguatge és l’última barrera de defensa.

Els pensionistes perdran el 13% de la paga, una retallada similar en els subsidis als més pobres. Reformar, diuen, és modernitzar el sistema, adequar-lo a uns temps en què cada pas endavant sempre és un o dos enrere.

Disset hores de debat i un cop de destral històric per només vuit vots de diferència. Però la notícia està en les manifestacions massives, de més de 400.000 persones enfadades, o en la violència d’uns quants –més de 160 ferits i desenes de detinguts–. I no en unes retallades brutals que cauen sobre un teixit social debilitat per la devaluació fa dos anys del 40% de la moneda i per una política econòmica que va reduir els impostos a les empreses i als rics. Com menys impostos i més despeses, més dèficit. És un compte que podria resoldre fins i tot una persona de lletres.

Vella esquerra

El president argentí Mauricio Macri és un alumne tan avantatjat del trumpisme regnant que va al davant del mateix president dels EUA. El deute exterior, que és un mal crònic de l’Amèrica Llatina, té una part d’herència i una altra que pertany en exclusiva a Macri, que el va incrementar en 100.000 milions de dòlars en dos anys.

El problema dels argentins és que l’alternativa política a Macri és Cristina Fernández de Kirchner, un producte de la vella esquerra, més atenta a un pompós llenguatge revolucionari que a resoldre els problemes concrets dels ciutadans. En el seu favor té haver tingut el valor d’enterrar la llei d’amnistia i posar en marxa la persecució penal dels principals responsables dels crims comesos durant la dictadura.

L’Argentina és un doble exemple per a Espanya. La seva gestió amb la memòria històrica, tot i que els delictes estan molt més pròxims en el temps, és exemplar. La seva reforma de les pensions representa un avís del que pot passar a Espanya d’aquí uns anys.

El Govern del PP ja ha creat les condicions al buidar la guardiola de les pensions en tot just sis anys. Des del 2012 ha tret d’aquest fons 72.000 milions d’euros. El pas següent serà dir que el sistema de pensions és massa generós i que no té viabilitat. Com ha passat a l’Argentina, el Govern iniciarà els tràmits per modernitzar-lo. A curt termini, a més a més de la congelació actual, també hi haurà retallades en les prestacions.

Sentir-se estafat

Després (o abans) vindrà la venda de les bondats del model dels EUA, dels avantatges en la gestió de les pensions privades en mans dels bancs,  els fons internacionals i d’altres. Solament un detall: el Banc d’Espanya dona per perdudes el 80% de les ajudes a la banca espanyola. Parlem de 42.590 milions que surten dels impostos i de les retallades. A Holanda, ING va rebre una ajuda del seu Govern de 10.000 milions el 2008. Va tornar 13.500 milions d’euros, és a dir amb interessos. Posats a jugar a la ruleta caldrà demanar l’holandesa.

Aquest joc té uns altres verbs, a més a més del de modernitzar, tan gastat. Els argentins tenen una llarga tradició a sentir-se estafats pels poders públics. És per això que hi va haver  la gran manifestació, la vaga general i la baralla amb els antiavalots, i la promesa que les coses no quedarien així. La batalla serà llarga encara que el Parlament hagi aprovat la llei.

La dreta, és a dir, Mauricio Macri, acusa Cristina Fernández de Kirchner d’orquestrar les protestes, cosa que pot ser certa, però òbvia el que és evident: l’emprenyada popular procedeix de les seves reformes no dels moviments de Kirchner.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que passa a l’Amèrica Llatina, el gir conservador cap a governs liberals, hauria de servir d’estímul a les esquerres perquè s’esforcin a buscar receptes i paraules més enllà dels seixanta. Patricio Fernández, periodista xilè, d’esquerres, antipinochetista i creador de la revista The Clinic, és un abanderat de la necessitat de generar un discurs més transversal, més feminista i ecologista, que sigui capaç de denunciar el marc del saqueig i d’oferir solucions. Ens serveixen la música revolucionària, l’ètica i la necessitat d’una utopia.

Caldrà continuar mirant a l’Argentina, no fos cas que ensopegui amb alguna tecla màgica, com molts joves periodistes llatinoamericans estan trobant la tecla de la informació en aquest món de xarxes socials i webs. Sempre hi ha vida darrere de l’eslògan.