L'epidèmia de la violència sexual

L’assassinat d’una ciutadana alemanya ahir a Vinaròs a mans de la seva exparella, que es va desplaçar expressament des d’Alemanya per perpetrar el crim, eleva fins a 45 el nombre de dones víctimes mortals de l’execrable violència masclista a Espanya. Una nefasta estadística a la qual s’ha de sumar el lamentable augment de menors que perden la vida convertits en innocents objectes de venjança de l’agressor. Així que no ha pogut tenir pitjor preàmbul el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones que es commemora avui arreu del món per denunciar i combatre una epidèmia que avança de forma silenciosa i globalitzadora. Les xifres són molt negatives: entre el 45% i el 55% de les dones europees han patit alguna forma d’assetjament sexual des dels 15 anys d’edat i a Espanya el percentatge se situa en el 50%. A Catalunya, set dones i un nadó han sigut assassinats des de començament d’any. Sis de les víctimes havien comunicat al seu entorn que patien violència de la seva parella, però ningú va prendre cap iniciativa per defensar-les. El monstre del masclisme el tenim ben a prop: una de cada tres barcelonines han sigut víctimes d’episodis de violència sexual greu, com ara amenaces, propostes de millora laboral si mantenien relacions sexuals, intent de violacions o, en el cas de les menors, exigències de fotografies de contingut sexual o obligació de veure pornografia.

Però el fenomen exhibeix arestes molt preocupants de cara al futur. El maltractament masclista s’ha disparat a Catalunya a edats cada vegada més baixes. Els Mossos ja han detingut aquest any 29 joves per maltractament a la seva parella, fet que posa en vidència la ineficàcia de les estratègies posades en pràctica fins ara i la necessitat que siguin revisades des de les arrels. Perquè el problema no és només de Codi Penal ni de pactes polítics per a ajudes finalistes a la víctima quan moltes vegades hi ha poc remei. El desafiament és social i col·lectiu. Són necessàries  decidides intervencions multisectorials, que vagin des d’un sistema educatiu que fomenti la igualtat de gènere, passant per més sensibilitat de policies i jutges, fins a les nostres conductes més quotidianes tenyides de micromasclismes que creiem de baixa intensitat però que ajuden a alimentar el monstre. La violència cap a les dones no és fruit d’un trastorn mental d’un criminal despitat, sinó que enfonsa els seus tentacles en la base d’una societat patriarcal que permet la discriminació i el menyspreu cap a la dignitat femenina i de la qual el masclisme violent n’és la variable més menyspreable. El formidable repte al qual ens enfrontem ens interpel·la a tots.