MIRADOR
La culpa és de tots
És trist escoltar els retrets dels uns i dels altres per la pèrdua de la seu de l'Agència Europea del Medicament, però la realitat és que a part de fer-se la fotografia, no hi ha hagut treball en equip ni 'lobby' polític
zentauroepp39787139 pla mig de la ministra de sanitat dolors montserrat l alca170824134711 /
El procés per decidir la ubicació de la nova seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA) ha sigut, sobretot, polític i diplomàtic. Res a veure amb els processos d’adjudicació de concursos públics en què els candidats presenten els seus projectes i recol·lecten puntuacions en base a criteris tècnics.
En el cas de l’EMA, la decisió l’han pres els països membres de la Unió Europea (UE) amb un vot secret que va fer caure Barcelona en la primera ronda i que va deixar com a finalistes Milà i Amsterdam. Finalment, el desempat es va produir mitjançant el polèmic procés d’introduir en una capsa dues boles amb el nom de les ciutats finalistes. I va ser la mà innocent del ministre d’Estònia la que va treure la bola guanyadora d’Amsterdam, cosa que va fer enfadar molt els italians, que es van queixar de perdre per culpa d’una rifa.
Quan surt al mercat un pastís tan sucós com l’EMA, la maquinària diplomàtica de tots els països es posa en marxa ràpidament. Els Estats no parteixen de zero, es recolzen en l’entramat de relacions que han teixit en les institucions i en els lobbies polítics i econòmics que ja tenen desplegats.
Els equilibris polítics són importants i s’intercanvien favors i se salden comptes passats. França ha sigut un bon exemple de perícia a l’aconseguir atraure l’autoritat bancària europea, a la qual també aspiraven Frankfurt i Dublín. Un cop d’efecte polític que permet a Emmanuel Macron mirar als ulls Angela Merkel.
En el cas de la candidatura de Barcelona, és just assenyalar que Espanya partia d’origen amb menys possibilitats que els seus contrincants (Amsterdam, Milà, Viena, Copenhaguen) pel fet que ja compta amb diverses seus i que ha perdut tot el pes en les institucions durant la crisi.
Tot i ser el quart país més gran, per darrere d’Alemanya, França i Itàlia, Espanya no compta amb presència en el consell de govern del Banc Central Europeu (BCE), tampoc en el quadro de comandament del Parlament europeu i és irrellevant a la Comissió Europea amb un comissari, Miguel Arias-Cañete, que ocupa una cartera molt menor i que, a més, ha estat esquitxat per l’escàndol dels papers de Panamà.
En un procés polític tan competitiu, una candidatura, a més a més de ser tècnicament bona, ha de ser coherent, sòlida i estar verdaderament recolzada pels seus polítics. No ha sigut el cas de Barcelona.
El Govern català cessat s’ha ocupat en els últims mesos d’impulsar el procés independentista, ha descuidat l’economia i no ha tingut com a prioritat l’EMA ni res que no fos la independència unilateral. L’alcaldessa Ada Colau tampoc ha apostat per competir de veritat amb els seus rivals europees.
El Govern espanyol, el català i el consistori barceloní, excepte en el moment de fer-se la fotografia o de l’acte institucional de torn, no han parlat per pactar una estratègia conjunta. Lluny d’oferir incentius, la capital catalana s’ha convertit en notícia per la seva inestabilitat política i jurídica.
És trist aquests dies escoltar els retrets dels uns i dels altres quan la culpa és de tots, menys dels que ho patiran, que són els ciutadans.
