Compte amb la suspensió

Encara que sigui amb data de caducitat (21 de desembre), el Govern espanyol ha suspès l’autonomia de Catalunya al dissoldre el Parlament i destituir el president Puigdemont i tot el seu Govern. ¿Servirà per restablir la normalitat? Ningú ho sap. ¿Què ens diuen els precedents de suspensió d’autonomies a Europa?

    

Sens dubte, l’autonomia més vegades suspesa és la d’Irlanda del Nord. Després de quatre suspensions anteriors (la més llarga entre el 2002 i el 2007), ara mateix l’autonomia nord-irlandesa fa mesos que està suspesa. La principal diferència entre Irlanda del Nord i Catalunya és clara: el 2002 el Govern de Stormont no va ser destituït per Tony Blair, sinó que més aviat es va desmembrar sol, i en la present suspensió ni tan sols hi havia Govern per destituir: la suspensió es va deure a la falta d’acord entre els nacionalistes irlandesos del Sinn Féin i els partits unionistes. (Prenguin-ne nota: quan hi ha Govern autònom, a Irlanda del Nord governen junts unionistes i independentistes).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    

Donada la poca utilitat del precedent, és necessari buscar alguna cosa més semblant en la història recent d’Europa. Durant un temps al sobiranisme català li agradava citar el cas de Kosovo, on el 2008 es va aprovar una declaració unilateral d’independència que, segons el Tribunal Internacional de Justícia, no és contrària al dret internacional. Aquesta part de la història kosovar tampoc serveix: quan es va aprovar la declaració, Kosovo ja feia nou anys que era protectorat de l’ONU, amb un informe de l’enviat especial Martti Ahtisaari sobre la taula que recomanava la seva independència. La part de la història kosovar que sí que interessa és anterior. Encara que el relat habitual situa l’inici del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia en la independència d’Eslovènia del 1991, molts experts situen el verdader tret de sortida en l’abolició de l’autonomia de Kosovo (i Voivodina) el 1989. Segons Dragan Djukanovic, de l’Institut de Política i Economia Internacional, per posar un exemple, l’abolició d’aquestes dues autonomies va assenyalar el final del consens sobre el federalisme iugoslau aconseguit entre les elits polítiques en la Constitució del 1974. A Kosovo es va desencadenar una seqüència de mobilització amb grans vagues mineres (es va parlar fins i tot d’intifada albanesa), onades de repressió, l’erecció d’institucions d’autogovern clandestines, el sorgiment de la lluita armada, l’esclat d’una guerra i el bombardeig de l’OTAN que va obrir les portes al protectorat internacional i a una independència ja reconeguda per 111 països. La seqüència no es repetirà a Catalunya, però salvant les distàncies (l’Espanya del 2017 no és l’Estat posttotalitari que era Sèrbia en els anys 90), sí que hi ha una lliçó kosovar per al cas català. Suspendre l’autonomia és una operació amb molt risc: si es fa tan malament com l’operació policial de l’1-O es pot carregar la Constitució del 1978 i Espanya sencera tal com l’hem conegut fins ara. H