El canvi de paradigma

Al voltant de l’aprovació de l’article 155 de la Constitució i el rebuig al dret a decidir s’ha produït un alineament de PP, PSOE i C’s. Això és degut a un canvi de paradigma de l’Estat en la seva relació amb els nacionalismes subestatals, que ha passat per tres fases:

–Participació, amb matisos, dels nacionalismes basc i català en el procés constituent.

–Pactes de governabilitat de PSOE i PP amb CiU, PNB i ERC, abans que anar a la Gran Coalició o a consensos bàsics entre ells.

–Des del 2008, acostament entre PP i PSOE en matèria socioeconòmica pel control de despesa a la UE (reforma art. 135 CE) i en matèria territorial, fins i tot discrepant sobre la reforma constitucional.

Diversos fets van contribuir progressivament que es reorientés aquesta estratègia al voltant del 2008: pacte del Tinell, de Lizarra, pla Ibarretxe, Estatut i sentència del TC 31/2010. El PP va recollir firmes contra l’Estatut i el PSOE va vetar acords amb Nafarroa Bai a Navarra i va pactar amb el PP al País Basc. Per la seva part, la nova direcció postpujolista de CDC ha radicalitzat el partit.

A partir d’aquí, l’Estat ha rebutjat el caràcter nacional de Catalunya, el pacte fiscal i el referèndum pactat. A la vista d’això, els nacionalistes constaten que han perdut la influència d’abans i s’orienten cap al separatisme. La irrupció de Ciutadans com a partit frontissa, d’àmbit nacional, contribueix a modificar la situació general.

    Després del pla Ibarretxe, el PNB intenta recuperar el paper influent d’abans. En canvi, hi ha un enfrontament directe entre l’Estat i els independentistes catalans, entregats a una estratègia unilateralista. Però en els anys de la segona fase descrita, PP i PSOE van pactar amb CiU i ERC a Madrid mentre aquests aplicaven un projecte de construcció nacional de Catalunya dins de l’Estat (Fer país), basat a prioritzar la  identitat pròpia (ensenyament i mitjans), recolzar una societat civil nacionalista i un discurs victimista de greu-

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

ge respecte a Espanya, teixint així mateix una àmplia xarxa clientelar. Un projecte que ara es veu contradictori amb l’interès general de l’Estat, però davant del qual els dos grans partits estatals van mirar cap a un altre costat.

Projecte comú

El dubte orteguià és si els nacionalismes són integrables en un projecte espanyol comú. Sembla que PP i PSOE perceben que és cada vegada més difícil. Si és així, la reforma constitucional en serà la primera víctima, i la resolució del tema català, molt improbable. El PP pretén desmobilitzar la resistència separatista amb el 155. Però s’haurà de veure si aquest canvi de paradigma es consolida i, si fos així, com es governaria l’Estat amb una entesa constitucional de PP, PSOE i C’s sense els nacionalismes subestatals. I si és possible recuperar a mitjà termini un nacionalisme pactista a Catalunya.