Operació 'truño'

Diguin-me paranoic, però no puc evitar prendre’m cada nova edició d’Operación Triunfo com una ofensa personal. Entenguin-me, formo part d’una generació per a la qual la música pop ha sigut una excel·lent companya de viatge. Vaig créixer amb els Beatles i els Stones, David Bowie i Lou Reed, els Sex Pistols i els Clash, els Ramones i els Talking Heads… Sense moure’ns de la tele, vaig poder disfrutar de programes com Musical Exprés o La edad de oro, i ara, l’únic relacionat amb el pop que se m’ofereix és Operación Triunfo, un aquelarre pseudomusical protagonitzat per cantants de karaoke que ni saben què és el rock ni els importa, ja que tots aspiren a ser estrelles de varietats a base d’interpretar deficients versions de cançons que ja no valien ni un duro en la seva forma original. 

Acaba de començar l’edició número 15 o 16 (ja m’he perdut) del bunyol i, per a la meva humiliació personal, l’audiència ha sigut més que notable la nit de l’estrena. ¡Un altre triomf per a Gestmusic, companyia els productes de la qual mai s’han distingit precisament pel seu esforç a elevar el nivell cultural dels espanyols!

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Em diran els optimistes: d’Operación Triunfo han sortit estrelles com Bisbal, Chenoa, Bustamante o Rosa de España. ¡Doncs a mi em resulten tots insuportables! Posats a elegir, em quedo amb Julio Iglesias i Raphael, perquè em semblen més autèntics, signifiqui això el que signifiqui. A aquells dos, almenys, els pots enviar a Las Vegas sense que desentonin gaire amb Barry Manilow o el traspassat Liberace, però els triunfitos pertanyen  –o això em sembla a mi– al món dels envelats de poble i a programes de la televisió franquista com Gran parada o Amigos del lunes; els podria presentar un holograma de Joaquín Prats o de Franz Joham. 

Tot el que hi havia de noble i estimulant en el pop, dels anys 60 fins al moment present, és trepitjat per aquella gent els referents de la qual no són precisament John Lennon i Mick Jagger, sinó Celine Dion o la difunta Whitney Huston. L’Acadèmia fabrica reis i reines del refilet i la sobreactuació, i als grups i solistes que s’estan matant en qualsevol racó d’Espanya per inserir-se dignament en la millor tradició pop, que els bombin.