President, posi les urnes

A la porta que l'autogovern català quedi en suspens, la cúpula de la Generalitat defenestrada i el Parlament neutralitzat, bé podem concloure que Catalunya es troba, ara sí, davant un dilema històric. Quatre dècades d'una àmplia autonomia l'han convertit en un territori econòmicament pròsper, socialment integrador, còmode en la seva pluralitat política i culturalment fèrtil. Davant els nostàlgics de millors temps que mai van existir, importa reivindicar aquest període com el més fructífer i democràtic de la història catalana. 

Tot això és el que ara està sota amenaça. Ho està, de fet, des que les maniobres del PP i la sentència del Constitucional van frustrar el lleial intent català de constitucionalitzar els seus anhels amb l'Estatut. Ho ha estat, en menys mesura, des que, en resposta a una sentència irrespectuosa amb els catalans que van ratificar l'Estatut, l'eclosió independentista va polaritzar a la societat i va tensar les relacions amb el Govern del PP, que ni va voler ni va saber donar una resposta intel·ligent al desafiament. I el conflicte ha arribat a un grau màxim des que, perdut el plebiscit del 27-S, el sobiranisme es va negar a reconèixer la seva derrota i va optar per violentar el marc legal i menysprear al 52% dels votants.

Aquest context explica –sense justificar-la- la decisió de Mariano Rajoy d'activar la via de l'article 155 de la Constitució, que en cas de materialitzar-se comportarà de facto la suspensió temporal de l'autonomia catalana. A l'agressió independentista –abolició de l'Estatut i la Constitució a Catalunya, organització d'un simulacre de referèndum tot i el veto judicial, intent d'una declaració unilateral d'independència…-- respon l'Estat amb un contraatac tant o més contundent.

FAL·LÀCIES AL DESCOBERT

El temut xoc de trens ja ha causat irreparables desperfectes en l'economia catalana i en la cohesió social, evidenciant que els que van vendre il·lusió exercien en veritat d'il·lusionistes: no era cert que ficar paperetes en urnes conduís a una independència pacífica; ni que la banca i les empreses es quedarien passés el que passés; ni que la UE giraria l'esquena a Espanya per reconèixer la república catalana i acollir-la en el seu si. Queden al descobert les fal·làcies sobiranistes, com va passar amb les del ‘brexit’.

Notícies relacionades

El Govern vol cessar la Generalitat, limitar el Parlament i convocar eleccions a Catalunya

El Govern controlarà els Mossos i podrà rellevar a Trapero

I el pitjor encara està per arribar. El 155 pot desencadenar, si l'independentisme així ho decideix, una revolta social de conseqüències previsibles: desobediència, detenció de polítics, enfrontaments civils i, diguem-ho amb totes les lletres, violència de divers signe.

Aquesta és la catàstrofe que ens espera si ningú frena. Avui és Carles Puigdemont, president de tots els catalans, qui té a les seves mans foragitar el drama. Només ell, anteposant la responsabilitat institucional als seus legítims desitjos, pot preservar l'autogovern i la pau social mitjançant una sortida tan democràtica --i reclamada pel 68% dels catalans-- com convocar eleccions a l'empara de l'Estatut, desactivant així el mecanisme del 155. President: per Catalunya, posi les urnes.