Puigdemont intenta guanyar temps

Sol passar que les primeres reaccions són les més autèntiques. Així va passar amb la multitud que ahir seguia amb atenció al passeig de Lluís Companys de Barcelona el discurs de Carles Puigdemont. L’eufòria inicial quan el president va anunciar que assumeix «el mandat que Catalunya es converteixi en un Estat independent en forma de república» es va canviar en cosa de segons en decepció quan va afegir que proposa al Parlament que «suspengui els efectes de la declaració d’independència perquè les pròximes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada». A poc a poc, el bloc independentista va anar construint un discurs respecte del que havia passat (plasmat després en la declaració d’independència que van firmar el Govern i els diputats de Junts pel Sí i la CUP), però aquesta primera reacció dels manifestants i la de la CUP al ple (Anna Gabriel va dir: «Avui iniciem una nova etapa de lluita, perquè no podem suspendre la voluntat de més de dos milions de persones») mostren que ahir no va passar allò que l’independentisme, si més no el més radical, volia.

Analitzar des d’un punt de vista jurídic i/o legal la declaració d’independència que van rubricar en una sala del Parlament una majoria esclarissada de diputats i el Govern és un exercici estèril. La deriva unilateral de la Generalitat ha tingut la greu conseqüència que el Parlament es troba en uns llimbs, amb una legalitat vulnerada (la constitucional i l’estatutària) i una altra de suspesa pel Tribunal Constitucional (la llei del referèndum i la de transitorietat). Ahir, Puigdemont va cometre el greu error de donar per bons els resultats de l’1-O (que no va tenir les mínimes garanties democràtiques) i, amb aquesta base il·legítima, va assumir un mandat inexistent dels catalans. L’1-O no és democràtic i no representa Catalunya.

Però Puigdemont va encertar en el to inclusiu del seu discurs, al dirigir-se a tots els ciutadans, i en la posterior suspensió. No va fer cas de la pressió de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, va decebre la CUP i va defraudar els milers de persones que li exigien una declaració d’independència amb efectes immediats. Conscient que el seu discurs atreia l’atenció dels mitjans internacionals, va intentar explicar la seva versió de per què l’independentisme ha portat Catalunya fins a aquest punt. I, sobretot, va intentar guanyar temps. Qualsevol decisió que rebaixi tensió en aquests moments és benvinguda.

Queda per veure per a què vol Puigdemont aquest temps. Si es tracta d’un mer intent de deixar en evidència el Govern central o de convèncer la comunitat internacional que s’impliqui en una quimèrica mediació externa, el seu moviment tàctic està condemnat al fracàs. El diàleg al qual es va referir Puigdemont només pot ser intern i després del retorn de les institucions catalanes al marc legal de la Constitució i de l’Estatut. Per això, el temps afegit que intenta guanyar Puigdemont hauria de servir per teixir noves complicitats que permetin retornar les aigües als canals legals.

En aquest sentit, és vital que el Govern de Mariano Rajoy no es precipiti ni en la seva anàlisi del que ha passat ni en la seva reacció. La prudència d’ahir a la nit, quan no es va anunciar cap mesura en calent, és el camí que s’ha de seguir. Per a avui s’ha convocat un Consell de Ministres extraordinari que pot ser l’antesala de l’aplicació de l’article 155. L’única sortida al conflicte és una negociació política. El Govern ha de sospesar molt bé que les seves decisions no siguin més perjudicials que el dany que vol reparar. Ahir, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va afirmar que Puigdemont no pot ni ha d’extreure conclusions polítiques de lleis suspeses pel TC i d’un referèndum il·legal segons l’ordenament jurídic. És cert, igual que ho és que amb la suspensió anunciada encara no ha passat res irreversible. És en aquest estretíssim marge en el que ens movem, i on tothom ha d’assumir la responsabilitat que permeti trobar una sortida a la crisi. El temps mort s’ha d’aprofitar.