Fracàs col·lectiu

Carles Puigdemont va cometre ahir a la nit un error que pot tenir conseqüències gravíssimes. A l’empara d’una societat catalana en estat de xoc després d’una jornada de duríssima repressió policial, i sense ni tan sols esperar a tenir els resultats de participació i escrutini d’un referèndum que es va portar a terme sense garanties democràtiques de cap mena, el president de la Generalitat va iniciar el procés per a la declaració unilateral d’independència a l’anunciar que enviarà els resultats de l’1-O al Parlament perquè procedeixi segons el que està previst en la llei del referèndum, que no és res més que declarar la independència.

En aquestes circumstàncies, si no hi ha cap gir, tan habituals en el procés, el guió estableix que Catalunya proclamarà la independència per majoria al Parlament (72), basant-se en el resultat d’un referèndum que es va portar a terme sense cens oficial, sense taules constituïdes i sense sindicatura electoral i sota la pressió de les càrregues de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Tot plegat, convé no oblidar-ho mai, sota el paraigua d’una llei del referèndum aprovada per aquests 72 diputats en solitari. El despropòsit és d’una magnitud mai vista. En el repartiment de responsabilitats, la de Puigdemont no és petita. Ni tan sols després d’una jornada en què la política de Mariano Rajoy envers Catalunya va quedar tan durament retratada, el president va saber ser-ho de tots els catalans i no només d’una part.

L’anunci de Puigdemont, envoltat del Govern en ple, va posar la rúbrica a un dia que va escenificar el gran fracàs col·lectiu en què s’ha convertit la qüestió de l’encaix de Catalunya a Espanya. L’1-O va ser una jornada d’infàmia, d’enfrontament entre milers de ciutadans que pretenien votar i els antiavalots de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, que es van dedicar amb contundència (prop d’un miler de ferits, bales de goma prohibides per llei a Catalunya, gasos lacrimògens...) per reprimir una multitud pacífica composta en molts casos per famílies i gent gran. El motiu i la mateixa naturalesa del referèndum va passar a un segon pla davant escenes de violència policial pròpies d’altres èpoques, i que deixen dues fotos fixes d’enorme calat: la determinació –socialment transversal, no circumscrita tan sols al món independentista– d’una gran part de la societat catalana a decidir a les urnes l’encaix amb Espanya, i la repressió (emparada en processos judicials dins de l’Estat de dret, però desproporcionada i fora de lloc) com a única resposta de Rajoy.  La violència que va fer servir la policia encara és més difícil d’entendre si es té en compte que  l’1-O com a consulta d’autodeterminació estava desactivat. I tot i això, des de primera hora del matí, els antiavalots de la Policia van carregar en alguns col·legis electorals per evitar la votació.  Una decisió nefasta, incomprensible i desproporcionada. Sense els Mossos –que, com es va anunciar, van prioritzar no alterar l’ordre públic a complir l’ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’evitar la votació–, l’acció policial no podia arribar als més de 2.000 col·legis electorals, i la imatge de violència es va convertir en un efecte crida. Ara sí, molts ciutadans van pensar que efectivament l’1-O era un assumpte de democràcia.

Després de la jornada d’ahir, el panorama és de terra cremada tant en l’esfera social com en la política. La crisi d’Estat no se soluciona a cop de porra ni accelerant en la irresponsabilitat política. No ens enganyem: la desproporcionalitat de l’acció policial no converteix el referèndum en legal, ni els seus resultats en democràtics. Els problemes segueixen sent els mateixos que abans: una convocatòria efectuada a l’esquena de la meitat dels catalans, violentant les regles del joc democràtiques i vulnerant l’ordenament jurídic en vigor, l’Estatut i la Constitució. Igual que abans, només hi ha una sortida, si pot ser més urgent una vegada s’han traspassat totes les línies vermelles: diàleg polític i responsabilitat dins del marc legal del qual es van dotar una amplíssima majoria dels catalans. Tota la resta condueix a l’abisme.