Anar al contingut

Un dret bàsic

Viure (i treballar) a la ciutat

Joan Subirats

El problema de la vivenda a Barcelona només es podrà afrontar si s'aborda a escala metropolitana

Encara que no ho sembli i sigui cada vegada més difícil, més enllà del tema de l’1 d’octubre hi ha vida. Però una vida complicada si vols viure i treballar a Barcelona, sobretot si tens menys de 30 anys. Això és almenys el que mostrava l’informe que aquest diari va publicar i en el qual es posava en relleu el notable augment de preus en el lloguer de pisos que s’ha anat produint a la ciutat en els últims anys. El lloguer mitjà se situa per sobre dels 750 euros, amb un increment del 12% en l’últim any. Hi ha, sens dubte, molts factors que coincideixen perquè aquesta tendència a l’alça s’hagi produït, malgrat que el nombre d’habitatges de lloguer a la ciutat ha augmentat notablement en aquest últim període. En el cas de voler compartir pis, el lloguer d’una habitació tampoc resulta gaire accessible, ja que la mitjana se situa en 370 euros al mes. Barcelona resulta, doncs, una ciutat cara tant per a residents estables com per a estudiants o gent que vulgui compartir pis. No tot és atribuïble a la pressió turística i a la tan discutida presència d’AirBnB i altres plataformes digitals de lloguer per dies o setmanes, però sens dubte la seva influència no ha sigut petita.

Les dades apunten que de les gairebé 700.000 vivendes catalogades com a primera residència, 200.000 tenen un sol ocupant, i en una xifra similar tenim les cases amb només dos ocupants. Tot això en una ciutat petita si atenem a la seva superfície (100 quilòmetres quadrats), plena d’oficines, universitats, escoles i espais comercials. Últimament han començat a donar-se fenòmens d’inversió immobiliària en edificis i pisos el principal objectiu dels quals no és la utilització com a vivenda o un altre fi, sinó com a safety box, és a dir, com a inversió a rendibilitzar en el futur o simplement com a espai al qual acudir per part de gent amb molts diners quan els vingui de gust. I tot això sense comptar els pisos buits que han quedat en aquesta situació després de la punxada de la bombolla de fa uns anys i pendents ara que els saldin immobiliàries dependents de bancs.

La falta d’un parc públic d’habitatges, atribuïble a l’absència de política pública de vivenda real durant molts anys, i la falta de tradició cooperativa en la construcció i gestió de vivendes (com sí que passa en els països del centre i el nord d’Europa), accentuen la gravetat d’aquestes  dades si ens posem en la pell dels qui volen residir a Barcelona. Del conjunt d’habitatges disponibles a la ciutat, els de lloguer són al voltant del 30% i han tendit a créixer, però això no ha redundat en un descens dels preus. Hi ha persones que se’n van de la ciutat (unes 6.000 el 2016), però moltes altres hi arriben (uns 20.000 estrangers també el 2016), de manera que la ciutat torna a créixer i manté la pressió sobre el mercat immobiliari.

Si atenem al tema laboral, veiem com l’equació treball-vivenda-subsistència no acaba de funcionar. Una tercera part dels barcelonins guanyen menys de 1.000 euros, i la xifra arriba a les dues terceres parts si ens referim als menors de 30 anys. La precarització i els salaris de misèria són ja la norma en les feines que s’ofereixen per a joves, i la cosa és encara pitjor quan es revesteix aquesta mala qualitat de l’ocupació amb fórmules com la de l’emprenedor autònom, amb la qual algunes plataformes de serveis eludeixen la normativa laboral que tant va costar aconseguir. En aquestes condicions, tractar d’emancipar-se i viure pel teu compte o simplement subsistir comença ser missió impossible.

¿Què fer? Augmentar el parc d’habitatges socials, incentivar la generació de cooperatives de vivenda utilitzant la cessió d’ús en solars de propietat pública, comprar edificis susceptibles de generar més especulació i oferir-los a preus accessibles, generar una taxa de referència de preus de lloguer per barri… Tot això s’ha començat a fer i pot anar donant fruits a mitjà termini, però no deixa de ser una resposta pal·liativa davant la gravetat del tema en una ciutat hiperconsolidada com és Barcelona. O s’aborda el tema a escala metropolitana o serà impossible lidiar amb l’escomesa conjunta del turisme, l’especulació immobiliària, la financerització de la vivenda i els fons d’inversió buscant millorar com sigui les seves taxes de benefici. Cada vegada més ens anem adonant que molts dels temes i problemes pendents de la ciutat petita solament seran abordables des de la ciutat gran, però per a això convé deixar fora les lògiques jeràrquiques i avançar en mecanismes de governança conjunta de polítiques verdaderament metropolitanes.

0 Comentaris
cargando