Anàlisi
'Stormy weather' (temps tempestuós)
Al tirar-se els greuges pel cap, l'atmosfera es fa irrespirable i la segueix una inundació
jjubierre39981788 ple parlamenr convocatoria referendum foto ferran sendra170906214841 /
Quan un assumpte civil o cívic es converteix en un tema de conversa tabú, alguna cosa greu passa o s’entreveu a l’horitzó: hi ha riscos de fractura o fractures confirmades que degraden la cohesió ciutadana. Així passa aquests tempestuosos dies de setembre –'Stormy weather', la cançó, diu: «No sé per què no hi ha sol al cel»–, aquests estranys dies en què són multitud els qui prefereixen no parlar de política per preservar la concòrdia familiar, la proximitat entre amics i les bones maneres entre saludats i coneguts. El fenomen no és ni nou ni excepcional –pregunteu-ho al País Basc–, però és desagradable, és una mutilació que creix exponencialment cada vegada que algú prefereix «no parlar-ne».
Depurades formes de madurisme
Al tirar-se els greuges pel cap, els uns enfrontats als altres, l’atmosfera es fa irrespirable i la segueix una pluja pertinaç que ho inunda tot –«continua plovent tot el temps», 'Stormy weather' una altra vegada–, una pluja que dilueix l’esperança en un fangar o en depurades formes de madurisme, de Maduro, de nom Nicolás, president de Veneçuela, alumne avantatjat en el perillós art de negar la realitat mitjançant la vulneració de la llei, de la seva pròpia llei, per fer una realitat al seu gust. El Parlament em molesta, doncs se n’elegeix un altre; la Constitució és un destorb, doncs armo una constituent per rectificar l’error de les urnes adverses. I així avança la fractura de la comunitat a cavall de la ideologia madurista i de les seves múltiples variables, tan diverses, tan a mà per suplantar la realitat amb una altra de fabricada.
«Millor no en parlem» denota un risc de fractura o la fractura confirmada
Durant els dies tempestuosos el pitjor és no poder parlar de la tempesta, deixar-ho tot a la política de les emocions, als sentiments primaris i a les opcions binàries –sí o no; òc o non–, a la discreció del senyor jutge i al galimaties processal que tant serveix per a una cosa com per a la contrària. Un advocat improbable encarnat per Vittorio de Sica diu a l’iniciar-se un judici: acusem o defensem. En el laberint català hi ha la mateixa confusió: qui defensa a qui i qui acusa a qui; en quin estat queda la democràcia quan tota la política es concentra en el Codi Penal (el Govern) i a manipular el funcionament del Parlament per bloquejar l’oposició (la Generalitat).
«Millor no en parlem», es diu, o, encara pitjor, s’intueix que es diu, que per aquí van les coses (no es manifesta res de forma expressa). Parlem del temps, del començament de curs, de les vacances o de 'Joc de trons', però deixem de banda la política, el referèndum, la Constitució i l’Estatut, no fos cas que acabem enfadats, enemistats, atrapats en el barroquisme d’una discussió sobre identitats tan vella com les identitats mateixes. Millor parlar d’una altra cosa mentre ens mulla la pluja; qualsevol tema és millor que abordar el gran tema. En dies tempestuosos –'Stormy weather'–, millor el silenci, la llei del silenci o les converses insubstancials per no temptar la sort i dividir-nos en bàndols, en afectes i desafectes a la causa, sigui aquesta la que sigui. ¡Quin embolic!
