L'alcaldessa Colau i l'1-O

Possiblement, molts dels votants de Barcelona en Comú no acaben d’entendre la posició de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, davant el referèndum convocat per la Generalitat per a l’1 d’octubre i suspès pel Tribunal Constitucional. Possiblement, molts altres no haurien entès que fes una altra cosa. És evident que en aquest assumpte el món de Colau reuneix sensibilitats diferents, o fins i tot contraposades. I això és el que ha intentat fer en base a quatre moviments: demanar un informe al secretari municipal sobre els riscos per als funcionaris d’acatar la petició del Govern de la Generalitat; assumir aquest informe i negar-se a cedir locals municipals d’acord amb els seus socis del PSC; firmar una carta juntament amb Puigdemont, Forcadell i Junqueras per demanar a Rajoy que pacti un referèndum, i finalment, fer una crida als seguidors de Catalunya en Comú perquè participin en l’1-O entenent-lo com una mobilització sense caràcter vinculant. És evident que aquesta no és una posició clara, però possiblement és l’única que li permet no posar en perill a mitja legislatura el seu projecte polític, centrat en l’emergència social i en l’àmbit local.

Els adversaris polítics de Colau intentaran criticar aquesta actitud. Alguns per acusar Pablo Iglesias de mal espanyol, i altres per evidenciar que la capacitat de desobeir dels comuns és més limitada que la dels mateixos independentistes. Aquestes crítiques, que expressades racionalment són totalment comprensibles, arraconen un assumpte fonamental, especialment quan parteix dels que s’omplen la boca de laments per la divisió de la societat catalana que provoca l’1-O i critiquen el caràcter binari del debat polític. Si pensem en el dia 2 d’octubre, algú haurà de quedar que no s’hagi cremat. Que no hagi desobeït però que tampoc hagi donat un xec en blanc a una resposta únicament judicial davant aquest conflicte de naturalesa política. Colau corre el risc que el seu propi món no entengui la complexitat de la seva posició en un moment de trinxeres infranquejables. Però els que pensin així també haurien de valorar que la seva alineació exclusivament amb un dels litigants pogués tenir com a conseqüència el fracàs d’un projecte nascut per lluitar contra les desigualtats i contra els privilegis.