Anar al contingut

EL DESAFIAMENT SOBIRANISTA

zentauroepp39962157 madrid 05 09 2017 el rey felipe vi asiste a la apertura de170907131543

Més lluny de la sortida

José Luis Sastre

El que implica la decisió de la fiscalia és que avancen els partidaris de la línia dura, els que pressionen la Moncloa

Al principi, el Govern central va prometre imaginació i empatia. Eren els temps de reunions d’amagat entre Rajoy i Puigdemont, de viatges en AVE i d’aquell despatx que la vicepresidenta tenia a Barcelona. Operació diàleg. Quan es va comprovar que no havia ni operació ni diàleg, el Govern de l’Estat va començar a parlar de proporcionalitat. En realitat, no s’han mogut gens i han sigut capaços de viatjar a Barcelona sense sortir mai de Madrid, que a vegades és una ciutat i a vegades un marc mental. La llei, deia Rajoy. La llei i res més. 

Fins que, fart que l’hi retraguessin tant, el president va anar al Congrés a exalçar l’immobilisme igual que uns altres exalcen el socialisme o el liberalisme. Ahir mateix: «Quan un no sap on anar, queda’t on ets. Acabes no tenint cap problema». La llei. Però la llei i res més no suposa una resposta judicial, com es pretén, sinó que es converteix en estratègia política. La seva política està en això, a deixar-ho tot en mans dels altres en la via dels recursos, les suspensions d’actes a Madrid o la proposta de la fiscalia contra els alcaldes que desobeeixin la llei. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i en la web

>Arribats a aquestes altures del procés, que tot ho redueix a amb mi o contra mi, s’envesteix per equidistant el que veu excessos a tot arreu, perquè no tots són els mateixos ni importen igual, però per descomptat no acosten la possibilitat de l’entesa. Que la fiscalia reclami la imputació de 712 alcaldes i adverteixi sobre la seva detenció no acosta l’entesa. És el que diu la llei, al·leguen des de Madrid, com si no hi hagués marge dins de la norma, com si qui la interpretés en aquest cas –recusat pel Congrés, per cert– no fos el mateix fiscal que anticipés que seria «enèrgic» en defensa «de la pàtria comuna i indivisible».

Una reacció política

La resposta judicial és, també, una reacció política però, amb tots els efectes que pugui comportar l’última decisió de la fiscalia, no dona la raó als que defensen que Puigdemont assenyalés els alcaldes i demanés als veïns que els preguntessin si posarien les urnes. L’obligació del Govern català és protegir els seus representants municipals, que són els que millor coneixen (i preserven) la convivència als barris i que queden exposats davant dels seus veïns en ple marasme d’inseguretats jurídiques, perquè es descarrega en ells part de la responsabilitat per a l’organització d’un referèndum que, encara que la Generalitat no vulgui, està suspès. 

Qui interpreta la norma és el fiscal -recusat pel Congrés, per cert- que va anticipar que seria enèrgic en defensa de "la pàtria comuna i indivisible"

La decisió de la fiscalia, que alimenta l’independentisme, no justifica la manera com el Parlament va aprovar la llei del referèndum ni dona més raons als que posin les urnes. Tampoc treu raons als alcaldes que s’oposen a deixar llocs per a la votació o als que demanen garanties, per contradictòria que sigui la posició d’Ada Colau, que crida a «deixar votar» en el que ella mateixa es resisteix a anomenar votació. El que implica la decisió de la fiscalia és que, en el Madrid polític, avancen els de la mà dura, els que en els últims dies pressionen la Moncloa i a qui Rajoy els va dir fa uns dies: «Sé el que s’espera de mi». De moment, la resposta política ens deixa més lluny encara d’una sortida. 

0 Comentaris
cargando