La punta de l'iceberg

Si la revelació que els Mossos havien sigut alertats al maig pels serveis d’intel·ligència nord-americans de la possibilitat d’un atemptant terrorista a Barcelona ha causat tantíssim enrenou no és perquè l’avís citat hagués pogut evitar la urpada gihadista del 17 d’agost. No, evidentment ningú en el seu seny insinua una cosa així ni pretén incriminar la policia autonòmica per haver considerat aquesta informació de «baixa credibilitat». Si l’exclusiva periodística ha aixecat tanta polseguera és per una altra cosa. Senzillament perquè ha posat en entredit els missatges que des del Govern i el seu aparell mediàtic es van llançar després de l’acció criminal perpetrada a Barcelona i Cambrils. Si l’Executiu català s’ha esforçat a calumniar la citada informació, fins al punt de convocar una roda de premsa expressament en què el major Josep Lluís Trapero va proferir enverinades insinuacions cap al director d’EL PERIÓDICO, és perquè destruïa el seu relat que els Mossos no només havien actuat de forma excel·lent, sinó que ho havien fet malgrat que es veien privats per voluntat del Govern espanyol de l’accés a informació sensible en matèria de lluita antiterrorista i se’ls excloïa maliciosament de l’Europol. Si la gestió després de l’atemptat havia sigut modèlica, què no podien fer en endavant si fossin la policia d’un Estat independent amb tots els seus atributs, es va voler fer creure.

    

La revelació del 31 d’agost va suposar el cop de gràcia a la tesi victimista de la marginació dels Mossos després de conèixer-se, la setmana anterior, que la policia autonòmica havia sigut informada per la belga, 17 mesos abans, de les sospites sobre Abdelbaki Es Satty, l’imam de Ripoll i cervell de la cèl·lula gihadista. Aquest primer descobriment, inicialment negat, ja va suposar una garrotada al relat autocomplaent que s’havia instal·lat en la societat catalana obeint a la tendència natural que tenen totes les comunitats humanes a recolzar la seva policia i el Govern de torn després d’un atemptat. L’elogi ditiràmbic cap als Mossos, als quals el Parlament va córrer a concedir-los una medalla d’or, mentre es marginava la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, s’acompanyava d’un retret més o menys explícit contra el Govern espanyol. El súmmum va ser la vergonyosa manifestació del 26 d’agost que l’independentisme va intentar convertir en un escrache contra els representants de l’Estat, començant pel Rei.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

  

 L’exclusiva d’EL PERIÓDICO va ser reiteradament negada pel Govern perquè era la punta de l’iceberg de la seva maniobra perquè l’atemptat no tingués una influència contrària als seus interessos polítics de cara a l’1-O. Psicològicament, una acció terrorista amb morts al cor de Barcelona suposava un enorme obstacle per al procés separatista. Era vital fer creure que tot el que depenia de la Generalitat havia funcionat de meravella i que els errors en la prevenció eren atribuïbles al Govern espanyol. Si el Govern va amagar o va negar la veritat no va ser per un error en la comunicació, sinó perquè xocava amb la seva estratègia victimista.